Posted in Pedagogia on febrer 16, 2017| Leave a Comment »
Hola a tothom. Com ja haureu vist, aquest blog fa algun temps que està innactiu. Potser alguns l’heu consultat per llegir-hi alguns dels interessants articles que hi ha publicats. No patiu, aquests no els perdrem. Intentarem recuperar-los perquè els pugueu llegir!
A partir d’ara, hem traslladat tota l’actualitat de l’AFA de l’escola Joan Coromines, al nou blog: coroblog.coromines.cat. Ens encantarà continuar veient-vos per allà a tots i a totes!
Salut!
Posted in Pedagogia on febrer 20, 2013| Leave a Comment »
L’Esther Guerra ens envia aquest text publicat a l’Observatori Faros:
És normal que els nens d’avui dia vagin a l’escola, facin ballet, futbol, bàsquet, que toquin el piano, la flauta, la guitarra, que facin anglès, a més de fer els deures i jugar als videojocs, veure la televisió, navegar per internet o llegir. Si ens fixem podrem observar que els nostres fills tenen una veritable programació, una agenda diària de tasques per realitzar, igual que els adults. Aquest fet dificulta molt el poder potenciar una gran habilitat: la creativitat.
La creativitat és la capacitat de crear, inventar, innovar, entre d’altres, és la capacitat de generar idees alternatives davant situacions, o de pensar en respostes per solucionar problemes. El nen creatiu explora el seu entorn, sent curiositat, cerca alternatives, és receptiu amb tot el que l’envolta, i pren iniciatives. Els éssers humans naixem amb aquesta capacitat, que és necessària per a l’adaptació al món en què vivim. La creativitat és un potencial de gran valor i un recurs útil que convé promocionar des de nadons.
Diversos autors coincideixen a identificar el joc com la forma més evident d’expressió en els nens, ja que es tracta d’una producció espontània del nen i al mateix temps una còpia de la vida humana en totes les seves etapes i en totes les seves relacions. El joc és la millor manera que tenen els infants per desenvolupar la creativitat que al seu torn serveix per desenvolupar el joc d’una manera original.
Crear desitjos, idees i possibilitats infinites els porta a aprendre, a desenvolupar la intel·ligència alhora que els permet expressar els seus sentiments i les seves inquietuds. Per això, és tan important potenciar la creativitat dels més petits des que són nadons i seguir-la facilitant quan van creixent.
Com comentàvem abans, en l’actualitat la majoria dels nens i les nenes no tenen gaire espais i quasi gens de temps per desenvolupar la creativitat, no hi ha cap moment del dia en el que puguin avorrir-se i pensar: “ – I ara què faig?”. És important que els donem aquesta opció, que puguin trobar-se en aquest punt i que desenvolupin la capacitat per adaptar-se a tots els moments i trobin solucions a aquestes situacions d’avorriment de les quals ara no disposen. Llavors la creativitat i la imaginació seran els seus grans aliats.
Nosaltres, famílies i educadors, tenim a les nostres mans el poder ajudar que els infants potenciïn aquestes habilitats, que les puguin desenvolupar lliurement, sense dir-los què és el que han de fer o a què han de jugar. Podem:
Així, és important que les nenes i els nens tinguin aquests moments, que es trobin en situacions no programades i que tinguin l’oportunitat de potenciar la creativitat. Això els ajudarà en el present i en el futur.
Escrit per: Patricia de la Sierra Díez
Posted in Pedagogia on gener 13, 2013| Leave a Comment »
En aquest vídeo podem veure una escola en la que els infants aprenen jugant. Aquesta escola m’ha recordat una escola que conec des que va néixer.
Us convido a veure’l. Són només tres minuts, i en aquest petit interval de temps, podreu comprovar que us és familiar.
Veureu un espai on:
• Tothom té l’oportunitat d’interactuar amb sí mateix, amb els altres i amb el seu entorn.
• Els infants juguen perquè necessiten descobrir, conèixer, entendre i sobretot comprendre’s.
• Els nens i nenes juguen perquè experimenten sensacions que els provoqun plaer.
• Poden equivocar-se, experimentar, provar i projectar sense conseqüències punitives.
El joc és innat.
El joc és un instint que ens permet desenvolupar la imaginació, compartir experiències i, a més, desenvolupar una sèrie d’habilitats socials que necessitarem a la vida adulta.
El joc simbòlic facilita una comprensió del que som i del que podem arribar a fer.
El joc és aprenentatge i plaer.
Quin plaer poder veure’ls jugar i participar en els seus jocs sense treure’ls protagonisme!
Aportació pel blog d’en Diego Méndez
Posted in Pedagogia, tagged gabriel garcía márquez on Novembre 15, 2012| 2 Comments »
Aquest conte de Gabriel García Márquez reflexa encertadament la facilitat que tenen els nens per resoldre certs problemes. La solució, normalment, radica en reparar el trencaclosques humà:
Un científic, que vivia preocupat amb els problemes del món, estava resolt a
trobar els mitjans per aminorar-los. Passava dies en el seu laboratori a la recerca de respostes als seus dubtes.
Cert dia, el seu fill de 7 anys va envair el seu santuari decidit a ajudar-lo a treballar. El científic, nerviós per la interrupció, li va demanar al nen que anés a jugar a un altre costat. Veient que era impossible treure’l, el pare va pensar en alguna cosa que pogués donar-li amb l’objectiu de distreure la seva atenció.
De sobte es va trobar amb una revista on hi havia un mapa amb el món. Just
el que li calia. Amb unes tisores va retallar el mapa en diversos trossos i juntament amb un rotllo de cinta l’hi lliurà al seu fill dient:
“Com que t’agraden els trencaclosques, et donaré el món tot trencat perquè el reparis sense l’ajuda de ningú”.
Llavors calculà que al petit li farien falta 10 dies compondre el mapa, però no va anar així.
Passades algunes hores, escoltà la veu del nen que el cridava “Papa, papa, ja l’he fet tot, he aconseguit acabar-lo!”.
Al principi el pare no va creure en el nen. Va pensar que era impossible que, a la seva edat, hagués aconseguit recompondre un mapa que mai havia vist abans.
Desconfiat, el científic aixecà la vista de les seves anotacions amb la certesa que veuria el treball digne d’un nen. Per la seva sorpresa, el mapa estava complet. Tots els trossos havien estat col·locats als seus llocs corresponents.
Com era possible? Com n’havia estat capaç? D’aquesta manera, el pare va preguntar amb sorpresa al seu fill:
– “Fillet, tu no sabies com era el món, com ho has aconseguit?”
– “Papa, va respondre el nen; jo no sabia com era el món, però quan has tret el mapa de la revista per retallar-lo, he vist que a l’altre costat hi havia la figura d’un home. Així que he donat la volta als retalls i he començat a recompondre a l’home, que sí que sabia com era. Quan he aconseguit arreglar a l’home, he donat la volta al full i he vist que havia arreglat el món”.
Aportació feta per Diego Méndez
Posted in Pedagogia on Octubre 11, 2012| Leave a Comment »
Posted in Pedagogia on Juny 29, 2012| Leave a Comment »
Sembla que l’estiu ja és aquí per quedar-s’hi. Tot es veu amb una altra perspectiva. La llum del sol convida a la festa, tot i que de vegades, l’alegria es barreja amb la tristesa.
Fa unes setmanes va ser una d’aquestes vegades. Aquell dijous va començar com una altra tarda de voluntariat registrant llibres a la biblioteca, però de seguida la nostra atenció es va desviar cap a les classes on hi passava alguna cosa.
Els nois i noies que ens havien acompanyat aquest darrers mesos durant les seves pràctiques, s’acomiadaven per continuar el seu camí i esdevenir nous professors.
Els adéus van començar a les classes, on els nens els obsequiaven amb reculls de dibuixos i un munt d’abraçades. Fins i tot el Javi va desaparèixer sota tota la quitxalla que va córrer a fer piló.
Pels que s’esperaven a fora, controlar les emocions era molt difícil en veure el que els hi esperava. I és que totes les emocions estaven a flor de pell.
Després, tothom es va reunir al pati on van fer una rotllana gegant amb tots els membres del DUAR dels grans.
Va ser llavors que se’ls van dir unes paraules en agraïment pel seu acompanyament durant aquests mesos i se’ls desitjà molta sort.
La música va acompanyar el moment. “L’hora dels adéus” serví per acomiadar-los i per deixar-se anar després de tanta tensió acumulada i començar a plorar si es que no s’havia fet ja.
I d’una manera molt encertada, a continuació va sonar una música molt alegre per celebrar que els havíem conegut.
Va ser molt divertit quan el Xavi, la Gemma, l’Edu, el Javi, la Patricia i la Paula es van posar al centre tot ballant i engrescant els nens. I llavors una super-abraçada gegant va arreplegar a tothom i no van faltar ni petons, ni llàgrimes, ni somriures.
Espontàniament es va formar una conga i quan la música va acabar els nens van arrencar a córrer amb tanta energia i alegria que et venien ganes d’afegir-t’hi.
Val a dir que va ser una experiència molt maca, veure com les emocions s’expressaven lliurement, amb molta alegria per l’ambient festiu i amb molta llàgrima per l’idea de deixar de veure a persones estimades. Això si, tothom va ser ben acompanyat, ja sigui amb salts d’alegria amb els que reien o amb immenses abraçades pels que ploraven.
Com diu el meu fill,
“Estem una mica tristos, estem una mica contents”.
Una mica tristos perquè gent que apreciem marxa i una mica contents perquè els hem conegut però com ell diu “els deixo un trosset dintre meu per recordar-los”.
Estem vivint altres comiats, com el de la Marta quan l’Eli es va poder reincorporar, o el d’alguns companys de classe que no hi seran al setembre.
A tots ells els desitgem bona sort al seu nou camí a la vida.
Escrit per la Rosa Jiménez
Posted in Activitats, Pedagogia, Trobades, Un dia a l'escola, tagged Corofesta, festes, Un dia a l'escola on Juny 20, 2012| Leave a Comment »
El dia 2 de juny vam celebrar la Corofesta de final de curs al duar de mitjans.
Teníem dos bons motius per fer festa grossa: el cinquè aniversari de l’escola per una banda i el fet que ja som comunitat d’aprenentatge per l’altra.
Petits i grans vam poder gaudir de tallers, batukada, racó de contes, berenar, actuacions, corobanda, moltes rialles i, de manera especialment emotiva, els nostres somnis enlairats en forma de globus gegants.
Aquí teniu una selecció de fotos. Gràcies a tots i totes pels vostres esforços i la vostra col·laboració, no sols en la preparació de la festa, sinó també per la feina feta durant el curs.
Posted in Pedagogia on Mai 1, 2012| 1 Comment »
Posted in Pedagogia on Abril 20, 2012| Leave a Comment »
En David Ribot ens proposa la lectura d’aquesta entrevista a Annie Marquier publicada a “La Contra” de La Vanguardia. Al final hi ha l’enllaç a l’edició digital i un altre enllaç a YouTube d’una altra entrevista a aquesta matemàtica investigadora de la consciència.
Que el corazón tiene cerebro es una metáfora, ¿no?
No. Se ha descubierto que el corazón contiene un sistema nervioso independiente y bien desarrollado con más de 40.000 neuronas y una compleja y tupida red de neurotransmisores, proteínas y células de apoyo.
¿Es inteligente?
Gracias a esos circuitos tan elaborados, parece que el corazón puede tomar decisiones y pasar a la acción independientemente del cerebro; y que puede aprender, recordar e incluso percibir. Existen cuatro tipos de conexiones que parten del corazón y van hacia el cerebro de la cabeza.
Primera…
La comunicación neurológica mediante la transmisión de impulsos nerviosos. El corazón envía más información al cerebro de la que recibe, es el único órgano del cuerpo con esa propiedad, y puede inhibir o activar determinadas partes del cerebro según las circunstancias.
¿Significa eso que el corazón puede influir en nuestra manera de pensar?
Puede influir en nuestra percepción de la realidad y por tanto en nuestras reacciones.
Segunda conexión…
La información bioquímica mediante hormonas y neurotransmisores. Es el corazón el que produce la hormona ANF, la que asegura el equilibrio general del cuerpo: la homeostasis. Uno de sus efectos es inhibir la producción de la hormona del estrés y producir y liberar oxitocina, la que se conoce como hormona del amor.
Tercera…
La comunicación biofísica mediante ondas de presión. Parece ser que a través del ritmo cardiaco y sus variaciones el corazón envía mensajes al cerebro y al resto del cuerpo.
Cuarta…
La comunicación energética: el campo electromagnético del corazón es el más potente de todos los órganos del cuerpo, 5.000 veces más intenso que el del cerebro. Y se ha observado que cambia en función del estado emocional. Cuando tenemos miedo, frustración o estrés se vuelve caótico.
¿Y se ordena con las emociones positivas?
Sí. Y sabemos que el campo magnético del corazón se extiende alrededor del cuerpo entre dos y cuatro metros, es decir, que todos los que nos rodean reciben la información energética contenida en nuestro corazón.
¿A qué conclusiones nos llevan estos descubrimientos?
El circuito del cerebro del corazón es el primero en tratar la información que después pasa por el cerebro de la cabeza. ¿ No será este nuevo circuito un paso más en la evolución humana?
¿…?
Hay dos clases de variación de la frecuencia cardiaca: una es armoniosa, de ondas amplias y regulares, y toma esa forma cuando la persona tiene emociones y pensamientos positivos, elevados y generosos. La otra es desordenada, con ondas incoherentes.
¿Aparece con las emociones negativas?
Sí, con el miedo, la ira o la desconfianza. Pero hay más: las ondas cerebrales se sincronizan con estas variaciones del ritmo cardiaco; es decir, que el corazón arrastra a la cabeza. La conclusión es que el amor del corazón no es una emoción, es un estado de conciencia inteligente.
…
Ya ve, el cerebro del corazón activa en el cerebro de la cabeza centros superiores de percepción completamente nuevos que interpretan la realidad sin apoyarse en experiencias pasadas. Este nuevo circuito no pasa por las viejas memorias, su conocimiento es inmediato, instantáneo, y por ello, tiene una percepción exacta de la realidad.
Parece ciencia ficción.
Está demostrado que cuando el ser humano utiliza el cerebro del corazón crea un estado de coherencia biológico, todo se armoniza y funciona correctamente, es una inteligencia superior que se activa a través de las emociones positivas.
Pues parece que nadie lo utilice…
Es un potencial no activado, pero empieza a estar accesible para un gran número de personas.
¿Y cómo puedo activar ese circuito?
Cultivando las cualidades del corazón: la apertura hacia el prójimo, el escuchar, la paciencia, la cooperación, la aceptación de las diferencias, el coraje…
¿Santos las 24 horas?
Es la práctica de pensamientos y emociones positivas. En esencia, liberarse del espíritu de separación y de los tres mecanismos primarios: el miedo, el deseo y el ansia de dominio, mecanismos que están anclados profundamente en el ser humano porque nos han servido para sobrevivir millones de años.
¿Y cómo nos libramos de ellos?
Tomando la posición de testigos, observando nuestros pensamientos y emociones sin juzgarlos, y escogiendo las emociones que nos pueden hacer sentir bien. Debemos aprender a confiar en la intuición y reconocer que el verdadero origen de nuestras reacciones emocionales no está en lo que ocurre en el exterior, sino en nuestro interior.
Ya.
Cultive el silencio, contacte con la naturaleza, viva periodos de soledad, medite, contemple, cuide su entorno vibratorio, trabaje en grupo, viva con sencillez. Y pregunte a su corazón cuando no sepa qué hacer.
Annie Marquier. El corazón tiene cerebro
Enllaç a YouTube d’una entrevista a Annie Marquier:
Youtube:Entrevista a Annie Marquier
A més, en David afegeix un enllaç a una altra “Contra” en la qual el físic Patrick Drouot posa ènfasi en el mateix tema:
Posted in Pedagogia on Març 15, 2012| Leave a Comment »
Els refredats en aquesta època de l’any són una cosa ben comuna. Però, i els constipats?
En el dia a dia utilitzem aquestes paraules indistintament, però la veritat és que el seu significat és molt diferent.
Un refredat té a veure amb haver agafat fred. Això vol dir que el cos té fred interior i està destemplat. Els símptomes més característics són mal de gola, dècimes de febre, mocs (en un principi mocs transparents que cauen com aigua) i fred.
En aquest cas és important escalfar el cos interiorment. Els xinesos diuen aportar Yang al cos. Això ho podem fer amb infusions que aportin calor interior com la camomilla, amb brous (que són força Yang) i tot el que sentim que escalfa el cos per dins. Els làctics també són Yang, però s’ha de vigilar amb la digestió dels mateixos, ja que solen produir més mucositat.
Curiosament la paraula “constipació” mèdicament vol dir “restrenyiment”, i si escoltéssim una mica més el cos veuríem que els símptomes d’una constipació no només tenen a veure amb no anar al lavabo assíduament, sinó que també afecta al sistema respiratori, però de manera diferent al refredat.
Per tant, la manera d’abordar-ho també ha de ser diferent.
Una constipació sol començar amb un empatxament que sol pasar desapercebut. No només és un empatxament de quantitat (haver menjat més del que el cos necessita) sinó també per haver menjat excés de greixos o de sucres. Sol anar acompanyat d’una manca d’aigua (no sempre per veure poca aigua, sinó també perquè el cos en necessita més per digerir i assimilar tot el que ens hem menjat).
En conseqüència, tots els líquids del cos es tornen més densos. L’estómac crea una espècie de mucositat, que al tenir poca aigua, té tendència a pujar cap a l’esòfag, passant fàcilment a la via respiratòria. I és aquí on es dóna la confusió, perquè comença a donar tota una simptomatologia “semblant “ al refredat.
Com ho podem diferenciar?
També comença amb mal de gola (per la mucositat de l’estómac), però són mocs densos, blancs o verds (depenent de si s’han infectat o no), però són densos (no és aigüeta).
També apareix mal de cap per tota la densitat de líquids i perquè el fetge es troba saturat d’intentar digerir tots els greixos.
I com a últim es produeix una sequetat en la femta i una dificultat per defecar. És a dir, restrenyiment.
La idea en aquest cas seria actuar en les primeres fases de la constipació, però en el pla digestiu més que en el respiratori.
És a dir, començar a fer una dieta el més líquida possible, i de líquids que refredin el cos interiorment (és a dir que aportin Ying). Per tant, no interessen els brous, ni la llet, ni la camomilla (tot i que hi hagi mal de panxa). Interessen les infusions de menta, les fruites (no massa àcides), les verdures,… però sobretot l’aigua.
Per descarregar el fetge serà bo menjar coses amargues com les carxofes, el fonoll (per exemple en infusions), endívies,…
És molt important escoltar el cos per veure què ens demana. Els nens això ho saben fer molt bé i quan no tenen gana és molt important respectar-ho. Probablement el seu cos està utilizant l’energia en unes altres coses o perquè precisament el que necessiten per tornar a l’equilibri és no menjar durant algunes hores.
Com més aigua beguem, més es fluidifiquen els mocs i més fàcil és que baixin, en comptes de pujar.
També seria bo evitar prendre cap medicament, a no ser que sigui estrictament necessari, ja que la gran majoria es digereixen al fetge i encara el carreguen més.
Resumint, tots els temes respiratoris van molt lligats a l’alimentació, però una constipació encara més, i mirant una mica el que el cos necessita i demana, podem millorar molt els problemes respiratoris.
La gran majòria de problemes respiratoris crònics o recidivants (que apareixen cíclicament) milloren fent un canvi en l’alimentació, i també aprenent què fer amb els mocs (cap on tenen tendència a anar en cada cas, com expulsar-los, com fluidificar-los… i si pot ser amb mesures el més naturals possibles).
Elisabet Tebar
Posted in Pedagogia on Març 5, 2012| Leave a Comment »
Dijous 9 de febrer la comissió de cuina vam fer el 1r tastet de Berenars Saludables al duar del petits. Es van oferir 7 varietats de patés sobre diferents tipus de pans com si fossin canapés. Varem fer un tastet de gustos, textures, colors i olors que segur ningú es va quedar indiferent. Els nens i nenes van anar menjant, i els pares i mares vam ajudar a que no sobrés de res.
Estem contentes perquè entre tots/es vam aconseguir que fos una trobada d’allò més agradable. Merci per participar.
Aquest tastet neix de les ganes de compartir un espai i un temps. De les ganes de compartir idees i receptes de cuina per fer cada vegada més atractius i sans els berenars dels nostres fills i filles.
Perquè l’alimentació és molt important i considerem que també forma part de l’educació oferir nous gustos, aspectes i textures, i deixar que el paladar dels nens i nenes experimenti i acabi discernint quins gustos són els que agraden més. Tot sobre una base d’alimentació nutritiva minimitzant els sucres i els productes refinats. Es tracta d’intentar evitar la brioixeria ja que és un cocktail de sucres i greixos que calma la gana momentàniament i no els alimenta.
Qui vulgui llegir més sobre berenars saludables, aquí teniu un article de la Montse Bradford prou interessant:
http://www.pequeheroes.com/cocina/articulo/0/las-meriendas
Per acabar dir-vos que ens han quedat ganes de repetir. Hi haurà un pròxim tastet amb gustos i colors nous. Esperarem que arribi el bon temps i la desitjada primavera per fer la 2a convocatòria. Si sabeu de receptes fantàstiques que a casa resulten, us agrairíem que les feu arribar i si us animeu a portar-les al tastet, molt millor!!
Com que molts coromineros/es ens heu demanat les receptes del 1r tastet per provar-les a casa, les penjarem al moodle de l’escola perquè estiguin a l’abast de tothom.
…i ja sabeu el que diuen: més val una bona gana que una bona vianda.
Bona gana i fins aviat,
La comissió de cuina
Posted in Pedagogia, tagged Stroke, Suzana Stroke on gener 20, 2012| Leave a Comment »
Aquí us deixo un article de la Suzana Stroke, una psicoterapeuta especialitzada en les relacions humanes que ens va deixar aquest desembre passat.
Davant de la imminent Jornada de Reflexió m’ha semblat adient el tema. Us recomano la lectura de tots els seus articles.
Montse Badia (mare d’en Martí de Personatges)
ACUSACIÓN VERSUS COMPRENSIÓN
La acusación es uno de los elementos más frecuentes que causan desarmonía, distancia y resentimiento en una relación interpersonal.
Acusar significa apuntar errores, defectos, incapacidades, con el objetivo de que el otro cambie – y añadido de que el cambio es para el bien del otro. El cambio propio queda en segundo plano, o quizás, ni es cuestionado.
El que acusa parte del principio que tiene razón en su manera de ver la vida, desde los temas más triviales hasta asuntos fundamentales dentro de la relación.
La acusación puede ser practicada desde formas agresivas hasta formas diplomáticas e incluso delicadas.
Podemos ver claramente como el mantener nuestra mente ocupada con buscar responsables por nuestra vida, nuestras dificultades, nuestro sufrimiento, nos aleja de la posibilidad de amar y ser amado.
Nos empeñamos en suponer que cuando finalmente el otro entienda nuestras razones, cuando finalmente el otro cambie sus “errores” y sus “equivocaciones,” entonces podremos ser felices.
Esto ocurre en casi todas las relaciones interpersonales, pero más intensa y continuadamente en las relaciones donde hay más intimidad.
Es bastante paradójico, pues actuamos con más exigencia y más demandas donde nos sentimos más seguros y más queridos, pues esa misma intimidad y seguridad nos permite mostrar los aspectos más escondidos de nosotros mismos, los cuales no nos permitimos expresar en otros ámbitos menos “seguros” justamente porque hay una percepción de que tales actitudes podrán causar dificultades o incluso rechazo. En las relaciones más íntimas contamos con que el otro nos quiere (suponemos, incondicionalmente). Esos mismos aspectos que evaluamos como nuestra “razón,” “nuestra verdad incontestable,” se transforman – de forma distorsionada — en pré-requisitos para que la relación pueda tener continuidad e incluso felicidad. Es casi como una prueba de amor: “si tu me amaras de veras, cambiarías.”
Podemos dar la vuelta a esas tendencias tan dañinas y destructivas con un movimiento hacia nosotros mismos, sencillamente, empezando a cuestionar cada acusación que hacemos al otro, preguntándonos el porqué y para qué hacemos o pensamos con esas afirmaciones tan absolutas, como si no hubiera otra altenativa para encontrar un camino de salida de nuestros conflictos interpersonales.
Paralelamente al proceso de cuestionar nuestras “verdades absolutas” podemos empezar a ponernos en el lugar del otro, a buscar comprensión de cómo es el otro, qué piensa, qué siente, y por qué piensa, siente y actúa de tal o cual manera.
Con ese movimiento ya es posible abrirse un camino nuevo que posibilita un encuentro, diálogo y apertura para dejar fluir sentimientos más generosos.
A partir de alli también surge un espacio constructivo, creativo y sin ninguna duda más amoroso.
Article extret de la pàgina web de Suzana Stroke. Aquí en teniu l’enllaç:
http://www.suzanastroke.com.br/index.php/es/temas/56-acusao-versus-compreensi
Posted in Pedagogia on Desembre 27, 2011| Leave a Comment »
“Ens posem d’empeus i respirem profundament, alcem els braços per agafar aire i els abaixem deixant anar l’aire molt a poc a poc….”
Així va començar, el passat 2 d’abril de 2011, la 1a Jornada dedicada a l’aplicació de tècniques de ioga en l’àmbit educatiu, organitzada per l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Els diferents actes: ponències, tallers i experiències es van desenvolupar en un ambient de forta participació i implicació tant per part de formadors d’escoles que ja ho posen en pràctica com dels assistents que ho volen intentar.
Un objectiu comú per a tots i totes: compartir eines per aprendre i ensenyar a ser.
Vull compartir amb tota la comunitat aquesta experiència, ja que penso que tant per als nens/es com per als educadors/es, com per a les famílies, ens pot ajudar moltíssim aplicar el ioga a la nostra vida diària.
Jo ho visc des que practico ioga i vaig trobar que aplicar el ioga a l’educació és una eina de fàcil ús i amb molts beneficis.
Us adreço als blogs:
http://eliogaaleducacio.blogspot.com/
http://ryeespana.blogspot.com/
i us recomano aquesta lectura:
Ioga i educació. Un aprenentatge per a la vida per Garcia Debesa, Dolors
Begoña Negre (mare de la Júlia de Laboratori i en Sergi de la Grana)
Posted in Pedagogia, Retalls de prensa, tagged Ramón Flecha on Novembre 7, 2011| 3 Comments »
Us proposem la lectura d’aquest article de Ramón Flecha relatiu a un projecte europeu d’educació, publicat al diari El País el passat 4 de novembre.
Hay muchos datos que demuestran que, hasta hace poco, los resultados educativos en España estaban empeorando y que recientemente han comenzado a mejorar. Por citar solo los más referenciados en los medios (PISA), la evolución en comprensión lectora ha sido: 493 (2000), 481 (2003), 461 (2006) y 481 (2009). Desde las evidencias de la comunidad científica internacional, están perfectamente claras las causas de esa inversión de tendencia que abren una gran esperanza de mejorar todavía mucho más en el próximo futuro.
Hasta hace poco, la educación se ha basado en España en las ocurrencias de determinados catedráticos que eran casi siempre contrarias a las evidencias científicas. Tomando una comparación muy usada en Bruselas, el efecto ha sido parecido al que se produciría en los hospitales españoles si en lugar de aplicar los tratamientos demostrados como más eficaces por la comunidad científica internacional, se aplicaran los ideados por individuos que están totalmente al margen de esa comunidad. El discurso educativo ha estado dominado aquí por personas muy famosas en los medios de comunicación nacionales y en los Gobiernos de todos los colores, pero a quienes nadie conoce más allá de los Pirineos.
La exigencia internacional de evaluar y mejorar los resultados ha sido una de las claves de la inversión de tendencia. Ya no sirven disculpas (como que lo importante son los procesos y no los resultados) que antes imponían los negociantes de ocurrencias desde las cátedras, la prensa y los asesoramientos a los Gobiernos. La otra clave ha estado en la actual reforma meritocrática de las universidades españolas que sustituye al anterior sistema feudal de selección y promoción de su profesorado. Ahora ya tenemos trabajando en ellas a las personas doctoras en educación por Harvard o Wisconsin que antes eran vetadas por los catedráticos mediocres que eran famosos aquí.
La dimensión de esa mejora de resultados no va a depender fundamentalmente de qué opción política gobierne, sino del grado de intensidad en la sustitución de las ocurrencias que todavía quedan por las actuaciones de éxito. En otras palabras, va a depender de la rapidez con que la prensa y los Gobiernos vayan sustituyendo a los ocurrentes por las y los miembros de la comunidad científica internacional que ya tenemos en España.
Ramón Flecha es catedrático de la Universidad de Barcelona e investigador principal de Included, el único proyecto del Programa Marco de Investigación de la Comisión Europea sobre educación escolar.
http://politica.elpais.com/politica/2011/11/04/actualidad/1320440004_523065.html/#sumario_6
Per ampliar la informació, us adjuntem un enllaç a la web del projecte Included:
Posted in Pedagogia, Valoracions, tagged Paco Imbernón on Setembre 14, 2011| Leave a Comment »
Us proposem la lectura d’aquest interessant article que es va publicar al diari El País, el passat 31 d’agost.
No hace falta ser un experto para saber que la educación de calidad de un país es cara, y más cuando los avances sociales posibilitan que toda la población se escolarice hasta la adolescencia y las universidades generen conocimiento. Aunque a algunos países les sale más cara que a otros. En el nuestro, el gasto público en educación con relación al PIB no ha subido en los últimos 10 años, aunque sí lo ha hecho la inversión, pero en términos semejantes al incremento de ingresos. Y eso nos aleja cada vez más de la media en la Unión Europea. Y así nos ha ido y nos va, con un fracaso escolar del 31,2% (aumentando el 7% durante esos 10 años). Y paradójicamente, Europa aboga por que los países miembros elaboren estrategias destinadas a reducir el fracaso escolar hacia finales de 2012. ¿Cómo? La mayoría de Gobiernos autónomos y el Estado ya lo han decidido. La estrategia principal para eliminar el fracaso escolar y aumentar la calidad educativa es reducir los recursos en educación predominante pública.
Y se utiliza el argumento de la crisis económica para aplicar los “recortes” que algunos políticos eufemísticamente denominan “contención y ahorro”. Son las dos concepciones de ver la educación: como gasto o como inversión. Si se ve como gasto, es lógico y coherente reducirlo; si es como inversión, debería analizarse y ser prudente antes de decidir reducir recursos educativos.
Este curso que comienza es el primero que habrá grandes recortes en recursos educativos (parece que alcanzarán en España casi los 2.000 millones de euros). ¿Y qué ocasionará recortar recursos en educación? Dar un paso hacia atrás.
Recortar gastos de los centros, suprimir aulas de acogida, reducir servicios educativos (por ejemplo, la formación) y profesorado, aumentar alumnos por aula, aumentar horas lectivas al profesorado, amortizar jubilaciones, etcétera. Seguramente hará reducir el gasto, pero también tendrá consecuencias nefastas a medio y largo plazo. Porque si no se invierte en educación no se invierte en el sistema social, donde la educación es uno de los pilares básicos del futuro. Justo en este momento sería uno de los capítulos donde invertir para ver los frutos de aquí a unos años.
En el mundo de las redes, de la tecnología, de la información, reducir recursos educativos es como un suicidio colectivo. Cuando un país reduce la inversión en educación, aumenta la pobreza económica y social, ya que no puede asistir a todos con calidad y eso hará aumentar el fracaso y el abandono del sistema. Y cuando uno abandona la escuela aumenta el riesgo de pobreza, de desempleo y quedar marginado socialmente. Y eso a la larga lo pagaremos todos.
El curso que viene lo iremos viendo. Profesores cansados e intensificados haciendo más trabajo del que deberían hacer y ello hace que algunos no lo hagan tan bien. Servicios que se habían conquistado y que introducían ilusión educativa como formación, atención a la diversidad, reducción de ratios, construcciones apropiadas, actividades paralelas…, irán desapareciendo de nuestro sistema educativo y eso a la larga se pagará. ¿O se espera que no invirtiendo en educación el país reduzca el fracaso, avance científicamente y socialmente? No creo que haya tanta gente ingenua que lo crea. Al tiempo.
Francisco Imbernón es catedrático de Pedagogía de la Universidad de Barcelona y director del Observatorio Internacional de la Profesión Docente.
Entrada original, aquí
Benvinguts al bloc de l'escola pública Joan Coromines de Mataró. Aquest és un espai de reunió per als membres d'aquesta comunitat d'aprenentatge. Un mitjà més per a comunicar-nos i poder exposar els nostres criteris i impressions sobre l'evolució de l'escola. També volem que sigui una finestra oberta a totes les persones interessades, pensada per a que ens pugueu conèixer una mica i fer-vos una idea del nostre tarannà. Si voleu saber-ne més, contacteu amb nosaltres!
DESCARREGA EL NOSTRE PROJECTE EDUCATIU
Per a qualsevol dubte, us podeu adreçar al correu electrònic de l’escola: a8067661@xtec.cat
LECTURA RECOMANADA
 | Yolanda en BENVINGUTS AL BLOC DE L’… |
 | Esther guerra negre en MÉS, ABANS I MÉS RÀPID NO SÓN… |
 | Pep en EL TRENCACLOSQUES HUMÀ |
 | Ferran Briansó en EL TRENCACLOSQUES HUMÀ |
 | Vanessa Martinez Tej… en BENVINGUTS AL BLOC DE L’… |
escolacoromines.wordpress.com 