Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘carta’

Són les deu de la nit i en Pau i en Martí ja dormen.
Al menjador de casa s’hi respira calma: l’Elena fa ioga a l’estora mentre jo teclejo a l’ordinador tot escoltant el darrer disc del valencià Feliu Ventura. Només fa dues hores que hem sortit del Coromines de la reunió on ens han explicat com ha anat al curs dels de P-3. I estic content, molt content. Content de veure què ha fet el meu fill els matins i tardes dels últims mesos. Content perquè m’han explicat el per què ha fet el què ha fet. Content de la manera com  m’ho han explicat. Content perquè he vist que aquest és el camí. Content perquè cada dia estic més convençut que només experimentant i tocant, els nens es motiven i aprenen. Content per comprovar que, si tractes els petits amb respecte, ells et respecten. I content perquè això em confirma que val la pena lluitar perquè el projecte Coromines tiri endavant, tot i el desgast que suposa per mestres i pares, iaies i nens.
 
No és fàcil trobar un grup de gent què coincideix amb tu en la manera d’afrontar l’educació dels fills, que et respecta tal com ets i no et jutja perquè si. Pobres i rics, negres i blancs, espanyols i catalans, alts i grassos, grans i petits… tots iguals. Tots els mateixos drets i els mateixos deures. Qui ha volgut col.laborar, endavant. I qui no, no passa res. I a més, estar al Coromines m’ha permès conéixer persones sorprenents: un dissenyador de mobles capaç d’escriure una tesi sobre el cinema de terror italià; un comercial de perfums vestit amb camises de marca i bambes platejades; una tot-terreny disposada a apuntar-se a totes les mogudes amb la criatura penjada a sobre (però sempre amb un somriure a la cara); un exlíder veïnal amb més ganes que mai que tot plegat tiri endavant i predicant amb l’exemple; una mestra que, quan dic el seu nom a casa, al meu fill li brillen els ulls;  una correctora de còmics que havia cantat pels hotels de Lloret i que ara sembla que faci atletisme perseguint el seu fill gran amunt i avall; una parella que no para de tenir fills i que encara que en tinguessin dotze més els tractarien amb el mateix respecte i la mateixa calma que ara; un premianenc afincat a Mataró aficionat a la bicicleta de muntanya i sempre disposat a donar guerra on faci falta…   

Per a nosaltres (els pares) hagués estat molt més fàcil apostar per una escola més tradicional, on entre els mestres i els quatre membres de l’associació de pares ja ho fan tot, i on només es tracta de portar i anar a buscar el nen cada dia i al juny fer la festa de fi de curs.  Però vam optar pel Coromines no per modes ni tendències actuals (com ens acusa molta gent), sinó perquè n’estem convençuts que les coses poden canviar cap a millor si es plantegen més bé des
del principi.

M’he passat els últims nou mesos desmentint que al Coromines els nens es passen el dia jugant al pati, que entren i surten quan volen i cridant com bojos, que els mestres només improvisen, que els nens no estaran preparats quan hagin d’anar a l’institut…Només convido a tots els que opinen que vinguin a l’escola i amb molt de gust els ensenyarem com funciona. Com hem aconseguit aplicar un sistema perquè tots els pares tinguin el dret de dir la seva. Hi ha hagut errors (no tot ni ningú és perfecte), però el balanç és clarament positiu.

Ara només falta pressionar al màxim (això si que ho hem de fer tots) perquè el projecte del nou edifici de l’escola tiri endavant el més aviat possible. La cosa no pinta bé, i per això no podem perdre ni un minut. És molt important disposar dels espais adequats per aplicar la nostra manera d’entendre i aplicar l’educació.

Però ara toca descansar i passar un bon estiu. I n’estic segur que fins d’aquí molts anys no valorarem prou la sort que hem tingut de ser presents al naixement d’una escola com la nostra.

Moltes gràcies a tots i un petó molt fort!

 

 

Read Full Post »