Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Xesco Boix’

Tanca la tele, tanoca! A principis dels anys 80, en Xesco Boix titulava així un dels seus darrers treballs.

 

A finals dels anys 70, a l’àlbum “5 formigues fan + que 4 elefants”, hi havia publicat aquesta cançó:

EL TELEVISOR

 Por una infancia en libertad. Limita el tiempo que tus hijos pasan ante una pantalla (MARTIN LARGE, Ed. Orino) exposa els efectes que els mitjans electrònics (televisor, ordinador, videojocs …) exerceixen sobre els infants. És evident, com defensa el propi autor, que els mitjans electrònics poden ser una eina molt potent de comunicació, d’informació i d’entreteniment; el seu ús, però, implica un seguit de riscos físics, psicològics i socials que cal conèixer i, a partir d’aquí, poder fer un balanç personal dels beneficis i dels perills que aquests mitjans suposen per als nostres fills i assumir la responsabilitat -que com a pares ens correspon- de decidir quin ús en fan. “!Los niños no son couch potatoes –los que no se despegan del televisor- por naturaleza! Los padres pueden optar por guardar los medios electrónicos para más adelante, cuando los niños mayorcitos y los adolescentes posean más recursos para enfrentarse a ellos y una capacidad más desarrolladapara un discernimiento maduro y consciente” (p.62).

 El llibre aborda amb rigor i d’una manera molt exhaustiva quins són els efectes –alguns, sobradament coneguts, d’altres no tant …- que els mitjans electrònics exerceixen sobre les persones, i particularment sobre els infants; efectes que l’autor desvincula, en la majoria dels casos, del contingut, d’allò que s’està veient, i que, pel contrari, atribueix al simple fet d’estar mirant una pantalla.

 Pel què fa als riscos físics (capítols 4 i 5), molts d’ells són fàcilment imaginables: els efectes sobre la vista, els efectes sobre la musculatura, … o fins i tot, en casos extrems, la manca d’exercici i l’obesitat. Hi ha dos aspectes, però, vinculats a la resposta del nostre cervell quan ens exposem als mitjans electrònics, que m’agradaria destacar:

en primer lloc, la capacitat dels mitjans electrònics per “atrapar-nos”, per aconseguir que no desenganxem els ulls de la pantalla. En més d’una ocasió, qualsevol de nosaltres haurà experimentat com els ulls “se li en van” cap al televisor malgrat el què hi fan no li interessi en absolut, i es queda atrapat mirant la pantalla. Això és conseqüència, d’una banda, de la quantitat d’estímuls visuals per segon que emeten aquests mitjans i, de l’altra, de l’abundància d’imatges i de recursos tècnics (zooms, canvis de pla, talls, veus en off, etc. per captar l’atenció dels televidents); ambdós aspectes sotmeten al nostre sistema visual a un esforç tan gran que no ens podem permetre desenganxar els ulls del televisor per por a no ser capaços de processar tota aquesta informació.

en segon lloc, la dificultat que ens suposa apagar els mitjans electrònics. L’autor fa referència a diversos estudis científics que demostren que el nostre estat d’alerta i la nostra capacitat d’anàlisi i de crítica disminueixen davant d’una pantalla (en termes científics, passem de l’estat beta –alerta- a l’estat alfa en només 30 segons); quan mirem el televisor, l’hemisferi esquerre del cervell (relacionat amb la lògica i el raonament) es desconnecta, i la informació és processada per l’hemisferi dret (relacionat amb les imatges, els colors, la música, els ritmes, les emocions …). Nosaltres podem oposar resistència a aquesta resposta bàsica del cervell davant els mitjans electrònics (ho fem, per exemple, quan utilitzem l’ordinador com a eina de treball); això implica, però, el “voler” oposar aquesta resistència, el decidir oposar aquesta resistència d’una manera conscient, expressa … i el fer-ho.

El televisor inhibeix les funcions cerebrals implicades en el procés de prendre decisions; i és justament per això que, sovint, ens resulta tan difícil apagar-lo.

 Més enllà dels riscos purament físics, però, la cultura de la pantalla comporta també un seguit de perills socials (capítols 6 i 7), per a mi molt més preocupants. D’aquest apartat m’agradaria destacar tres aspectes:

en primer lloc, l’estandarització del pensament i la manca d’imaginació i de creativitat. Segons l’autor, “una dieta de imágenes ya confeccionadas de los medios electrónicos deja poco espacio para alimentar la imaginación” (p.135). En aquest sentit, trobo especialment representativa la següent anècdota citada per l’autor, en la que Jerry Mander, un conegut publicista americà, descriu als seus fills jugant a Star trek en una sortida a la muntanya: “Allí estábamos disfrutando de un magnífico y soleado día de campo, rodeados de flores y acariciados por la brisa, y en cambio ellos seguían absortos en las imágenes de la televisión. Aunque parecían estar en el campo, su cerebro lo ocupaban imágenes procedentes de otra parte. Podríamos haber estado perfectamente en el metro o en el cuarto de estar” . Si mai heu observat el jocd’un grup de nens i nenes, ràpidament haureu pogut endevinar si està basat en algun programa televisiu … L’autor es refereix a aquest tipus de joc com al joc imitador, en el qual els nens i nenes copien i repeteixen les accions que han vist als mitjans audiovisuals, pràcticament sense cap variació o reelaboració, i el diferencia del joc simbòlic, caracteritzat per la imaginació i la creativitat, per la capacitat de transformació, i en el qual, per mitjà de la reproducció del món adult, els nens i nenes poden canalitzar les seves pors, els conflictes no resolts, els seus desitjos, les necessitats no satisfetes, etc. i trobar la seva pròpia manera d’interpretar el món que els envolta. I … què passa quan la imitació dels mitjans electrònics va més enllà del joc?  Segons afirma l’autor, “cuando los niños pequeños ven violencia en los medios, es como si estuviera pasando de verdad” (p.127).

en segon lloc, la preponderància del món virtual vers el món real . El cervell està dissenyat per aprendre de la vida real, de la interacció amb el món físic i amb les persones. Sovint em pregunto si és realment important que els nens i les nenes de 4 o 5 anys sapiguen un munt de coses sobre els dinosaures, n’hagin vist imatges i reportatges a internet, pel.lícules … i no siguin capaços de meravellar-se davant una xinxa roja, un bernat pudent o qualsevol altra bestiola que corri entremig de l’herba sense tallar d’un racó del pati. Què ho fa, que “a tots” els interessin tant els dinosaures?

i, en tercer lloc, el gran poder de la televisió per manipular les nostres ments al servei d’interessos polítics, econòmics o comercials. La televisió proporciona accés directe a les nostres ments, ja que permet la transmissió de gran quantitat d’imatges i de consignes al nostre cervell sense que nosaltres en fem una selecció conscient. Aquest fet és especialment precupant en els nens i nenes de menys de 8 anys, que són molt més vulnerables als missatges publicitaris ja que encara tenen dificultats per diferenciar allò que és real d’allò que és virtual i no són capaçs d’entendre els objectius que hi ha al darrere d’aquests missatges, interpretant com a cert tot allò que diuen. Així ho deia en Xesco: “La miren el grans, la miren els xics, i els que manipulen s’hi llepen els dits”.

 Veure la tele desplaça altres activitats com jugar, llegir o simplement conversar; ens resta temps de viure en comunitat, ens aïlla socialment …

He observat al meu fill escoltar un conte, totalment embadalitat, immers en un món de fantasia, d’intriga, de misteri, d’emocions … o escoltar atentament al seu avi quan li explica com reconèixer la farigola, el cap d’ase o el romaní; l’he observat meravellar-se davant un insecte pal que s’enfila per un dels camals dels seus pantalons, o mirant la lluna plena, fascinat; l’he observat concentrat en l’elecció de la peça de fusta més adequada per equilibrar una construcció, … I també l’he observat mirant la televisió, absent, atrapat. És un exercici francament inquietant … L’autor utilitza termes com “hipnotizados” , “alelados” o “zombis” per descriure a nens i nenes davant una pantalla. “La cabeza permanece quieta, los ojos están prácticamente inmóviles; […] ligeramente “desenfocados […]” (p. 81).

 Aquest llibre és una oportunitat per a la reflexió … si us ve de gust.

 

 Oh, sí, ya sabemos que eso los mantiene quietos.

No se encaraman al alféizar de la ventana,

no se pelean ni dan patadas ni puñetazos,

te dejan en paz para preparar la cena

y para fregar cacharros.

Pero ¿te has parado alguna vez a pensar

que efectos produce exactamente la televisión

sobre tu adorada criatura?

CORROMPE LOS SENTIDOS.

MATA LA IMAGINACIÓN.

OBSTRUYE Y OFUSCA LA MENTE.

VUELVE AL NIÑO LERDO Y CIEGO.

LE IMPIDE COMPRENDER

UNA FANTASÍA, UN PAÍS DE ENSUEÑO.

SU CEREBRO SE REBLANDECE COMO EL QUESO.

SU CAPACIDAD DE PENSAMIENTO SE OXIDA Y SE HIELA.

NO SABE PENSAR. SÓLO VE.

 

Roald Dahl

(“Consejos sobre la televisión”,

a Charlie y la fábrica de chocolate)

Read Full Post »

sopa_flyer1

sopa_flyer2

Read Full Post »

25 ANYS SENSE XESCO BOIX

boix

En Xesco Boix va ser un dels pioners de l’animació infantil als anys 70 i va desenvolupar una tasca molt important pel què fa a la recuperació del folklore i de la normalització lingüística, recollint cançons, contes i rondalles que encara subsistien a les zones rurals de Catalunya i donant-les a conèixer a petits i grans. Enguany  fa 25 anys que va morir i des de l’escola volem recordar-lo.

Per saber mes, podeu descarregar aquest document

I també escoltar algunes de les seves cançons:

El ciclista

Cric Catacrec

La xocolata

Read Full Post »