M’agrada llegir sobre educació, sobre pedagogia, sobre nens, sobre mestres… Per això em vaig comprar “Bajo presión”, de Carl Honoré, editat per RBA. D’aquest periodista escocès de 41 anys que parla perfectament (i sorprenentment) l’espanyol ja m’havia llegit el seu primer llibre, “Elogio a la lentitud”, tot una declaració d’intencions per agafar-se la vida amb més calma que he intentat seguir, algunes vegades amb més èxit que d’altres.
“Bajo presión” m’ha agradat. Critica la mania de molts pares de voler hipermotivar els fills. M’explico: el nen que xuta bé la pilota, ja ens pensem que és el nou Messi; el que fa quatre gargots amb gràcia en un paper en blanc, ja és el nou Barceló; el que toca la bateria amb més ritme del normal, que és el nou Charlie Watts; per això els apuntem a futbol, a dibuix i a música, els omplim d’extraescolars, els deixem esgotats i… deixen de ser nens. Honoré aconsella que cada cosa al seu moment, que no tinguem pressa, que els nens són nens i volen jugar: volen xutar la pilota a la plaça Fiveller deu minuts, volen fer un dibuix de tant en tant al costat nostre, volen tocar el tambor amb els gegants… Prou de voler que amb un any camini cinc quilòmetres, que amb dos anys canti l’himne del Barça, que amb tres anys se sàpiga les taules de multiplicar… Prou de Baby Einsteins, carai!!! (tot això últim ho dic jo, no l’Honoré)
“Bajo presión” critica la mania de controlar-ho tot (absolutament tot) dels nostres fills. Hem passat d’enviar-los de colònies i no saber res d’ells durant dues setmanes, a obligar als monitors ens informin sobre els nostres fills mitjançant pàgines webs permanentment connectades amb el campament. La sobreprotecció, vaja. I aquí ve una de les gràcies del llibre: obrir com a tema de debat la frontera que hi ha entre protegir o deixar fer massa als fills. És una qüestió complicada. Volem que els fills s’ho passin sempre bé, que no s’avorreixin, que no plorin, que no caiguin i es facin mal, que no rebin bronques de ningú… Els volem fer la vida tan feliç, ens desfem tant per ells, que tenim el perill de malcriar-los.
El llibre obre moltes portes a l’esperança: explica aquesta corrent mundial de canviar l’educació en les escoles i donar més marge a la creativitat, al joc i al descans. Posa l’exemple de Reggio Emilia i la seva pedra filosofal: els adults hem d’intervenir el menys possible perquè els nens puguin construir els seus propis coneixements i relacions. Per escriure “Bajo presión”, Honoré va visitar Reggio i detalla les activitats dels espais.
“Bajo presión” obre un altre debat interessant: els nens i les noves tecnologies. I aquí també m’agrada l’enfocament que hi dóna: no és dràsticament contrari a les noves tecnologies. És més, creu que si s’en fa un bon ús, els nens les poden disfrutar. Hi estic d’acord. Molts pares tendeixen a criminalitzar que els seus fills mirin la televisió o juguin a l’ordinador. I Honoré destaca que, si no se n’abusa, pot ser una bona distracció. Ara bé, posa sobre la taula una qüestió que també trobo molt interessant: els jocs dels nens. Dóna l’exemple de la marca Lego, explicant que originariament els Lego eren unes peces de diverses formes en què el nen feia i desfeia, transformava i formava al seu gust, fent servir la imaginació. Ara, i cada cop més, la marca Lego (i moltes d’altres) ja marquen l’objectiu del nen: convertir aquell grapat de peces en un avió, que surt dibuixat a la coberta de la caixa. Ja hi som, ja tallem la iniciativa del nen!!
Bé, no us explico res més. “Bajo presión” també treballa temes com la disciplina, el consumisme, l’oci, els deures… Moltes qüestions sobre la taula, molt interessants, i molt ben treballats per part del periodista. Només un però: a vegades posa uns exemples una mica increïbles, per fer-ho més espectacular. “Bajo presión” no deixa de ser un best-seller. Sobre educació, però un best-seller. Per acabar, tres cites que surten al llibre i que em va cridar l’atenció:
“L’educació és el que queda quan s’ha oblidat tot el que s’ha après a l’escola”
“M’agraden els professors que et fan emportar a casa alguna cosa per pensar a més dels deures”
“Qui es mori amb més joguines, guanya”
Read Full Post »
