Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘llibres’

Aquest és un llibre necessari i reivindicatiu que ens plasma una realitat: les contradiccions habituals i acceptades d’una societat que treballa amb la quantitat i no la qualitat; amb la velocitat ràpida com a mitjà més fàcil d’aconseguir els objectius considerats bàsics, menyspreant aquells moments que ens fan més humans i socials, és a dir, el fet d’estar amb els teus i de l’entorn.

Tenir un fill no s’ha de convertir en una tasca, com la laboral;, ha de ser un fet per poder gaudir i aprendre. Prou, de justificar fets naturals de convivència!

Les escoles bressol son necessàries, però han de ser un servei complementari a la família, les persones han de poder tenir el dret a tenir aquests moments tan especials que apareixen en tenir un fill o filla. S’ha d’arribar a una conciliació real i coherent. L’educació és una cosa de tots, no s’ha de convertir en un fet regit i comandat per la política, ha de ser un fet social i humà.

Per tant, s’han de crear mecanismes que aconsegueixin flexibilitat laboral i econòmica per cobrir les necessitats individuals de cada persona i el seu entorn.

Això i més es troba en aquest llibre, una obra ben documentada que pot ajudar-nos a obrir els ulls d’aquesta societat egocèntrica i individualista.

David Ribot

Read Full Post »

El moviment Slow no és una nova moda de la qual parlen els suplements dominicals. Va més enllà. És una de les revolucions culturals actuals amb capacitat de modificar el nostre estil de vida. Crear un món lent implica reescriure les regles de quasi tots els àmbits de la nostra civilització: de la política i de la democràcia, de l’economia i de les relacions personals i, per tant també, de la manera i el ritme com construïm les nostres comunitats.

 El moviment Slow comparteix amb altres moviments actuals – que defensen l’autoconeixement, l’austeritat i el decreixement – l’objectiu de replantejar-nos com a éssers humans dins del planeta i de reinventar els nostres models de societat i de cultura. Una vegada comences a alentir la teva vida, obres l’espai a una meditació i reflexió profundes. Els efectes d’aquest procés personal et connecten a una trama planetària i t’endinsen en una transformació individual i col·lectiva, lenta però imparable. Una transformació de vida vers la cerca de sentit.

 Pep Sivilla Bosch, a partir d’una conversa virtual entre en Joan Doménech Francesch i en Carl Honoré. Revista GUIX núm. 366-367, p. 7-9,  juliol-agost 2010.

Per saber-ne més:

 HONORÉ, C. (2005): Elogio de la lentitud. Barcelona. RBA.

 HONORÉ, C. (2008): Bajo presión. Barcelona. RBA.

 DOMÉNECH FRANCESCH, J. (2009): Elogi de l’educació lenta. Barcelona. GRAÓ

 NOVO, M. (2010): Despacio, despacio…. Barcelona. EDICIONES OBELISCO. (aquí)

 Revista GUIX.  núm. 366-367, p. 7-9,  juliol-agost 2010.

Read Full Post »

Estic molt feliç que una persona hagi pogut fer aquest llibre, és un homenatge al cinema en general i on reflexiona sobre un tema tan caòtic com és l’educatiu. Tot pare o mare es planteja cada dia, si realitzar bé la seva tasca com a referent. La resposta sempre és diferent, depenent del receptor (filla o fill). Si les respostes són negatives o diferents a les esperades, s’ha de trobar solucions. El protagonista troba una de magnífica, plantejar-li al seu fill amb problemes d’adaptació tan educatius com socials, que abans de decidir una cosa tan important com deixar els estudis (tema clau en la nostra societat), el motiva a realitzar una activitat exclusivament amb ell. Fer un viatge en el món del cinema per aprendre de la vida, realment un luxe!! Un llibre màgic que fa possible els canvis, allò que sembla inimaginable és pot aconseguir. Tot cinèfil (que també és un somiatruites) quedarà meravellat amb les introduccions que fa de les pel•lícules, és com un material extra dels DVD. En resum, PERFECTE!!

Link a la pàgina de l’editorial, aquí

Read Full Post »

RC009f

DOMÈNECH FRANCESCH, Joan (2009): Elogi de l’educació lenta. Editorial Graó.

El llibre, publicat recentment i recomanat al Racó de la biblioteca de l’escola pública Mare de Déu del Remei d’Alcover (Baix Camp), ens proposa desaccelerar les programacions escolars.

Sovint educadors/es, pares/mares, mestres… etzibem als infants expressions usuals de l’estil “va, vinga, és tard, tenim molta feina, ara no tenim temps, …”

A la nostra societat el factor temps ens domina i presideix la majoria d’actes que fem al llarg del dia. L’angoixa per arribar a l’hora i per tenir temps de fer-ho tot la transmetem als nens i nenes que estan creixent. També els fem viure la necessitat de tenir totes les hores del dia planificades i ocupades. I de vegades diem “Aquests nens d’avui en dia no saben estar-se sense fer res, no saben avorrir-se.”, però, és que el hem donat l’oportunitat de fer-ho, de triar, d’experimentar què vol dir estar-se una estona sense una activitat planificada per una persona adulta?

En la línia encetada per Carl Honoré a “Elogi de la lentitud”, en Joan Domènech ens proposa una desacceleració de la vida quotidiana als centres escolars i una adaptació dels ritmes del professorat als diferents ritmes de cada alumne/a; i això comporta també un canvi en la manera d’entendre la vida familiar i social.

Al final del llibre l’autor ens formula cinquanta propostes (vint-i-cinc per a l’escola i vint-i-cinc per a l’entorn familiar). Totes elles són molt interessants, encara que algunes potser us resultaran difícils de dur a la pràctica.

D’aquest llibre se’n podria parlar molta estona, però des del BLOC de la comunitat us en recomanem la lectura sencera, encara que cada dia hi dediqueu només un estoneta. Segur que us farà reflexionar i replantejar-vos alguns aspectes del vostre estil de vida personal i professional.

ELS QUINZE PRINCIPIS PER A L’EDUCACIÓ LENTA

  1. L’educació és una activitat lenta.
  2. Les activitats educatives han de definir el temps necessari per ser realitzades, no a l’inrevés.
  3. En educació, menys és més.
  4. L’educació és un procés qualitatiu.
  5. El temps educatiu és global, i està interrelacionat.
  6. La construcció d’un procés qualitatiu ha de ser sostenible.
  7. Cada infant – i cada persona – necessita un temps sostenible per aprendre.
  8. Cada aprenentatge ha de realitzar-se en el moment oportú.
  9. Per aconseguir aprofitar més bé el temps, cal prioritzar les finalitats de l’educació i definir-les.
  10. L’educació necessita temps sense temps.
  11. Cal retornar temps a la infància.
  12. Hem de repensar el temps entre persones adultes i infants.
  13. El temps dels educadors s’ha de redefinir.
  14. L’escola ha d’educar el temps.
  15. L’educació lenta forma part de la renovació pedagògica.

EL DECÀLEG PER A UNA EDUCACIÓ LENTA

  1. Decidir. En comptes de mirar constantment el rellotge i organitzar el temps, és important decidir  cap a on volem anar, per què volem educar, què pretenem i compartir-ho amb la comunitat d’alumnes amb la qual treballem.
  2. Implicar. Posar els mitjans per tal que, en un procés democràtic, la implicació del professorat, dels infants i joves i les seves famílies, siguin els aspectes clau  en la construcció d’un projecte educatiu.
  3. Prioritzar. Saber analitzar  i distingir quins són els aspectes més importants i quins els més urgents. Decantar-se, sempre que es pugui, per treballar els aspectes importants de l’educació. Deixar de banda aquelles parts del currículum, de l’organització, de la vida de l’aula i de l’escola que no són ni urgents ni importants. Fer un plantejament semblant en l’àmbit familiar.
  4. Saber perdre el temps amb activitats que no estiguin organitzades ni estructurades o que no siguin previsibles.
  5. Donar prou temps perquè l’alumnat pugui ser creatiu en les activitats que realitza.
  6. Cultivar la paciència i la perseverança, com també basar-les en la premisa que els infants i els joves trobin sentit a les activitats que fan, que els proposem o que els encarreguem.
  7. Saber viure, ser positiu. Donar exemple de vida i incorporar el sentit de l’humor a l’educació. Donar exemple de respecte envers la diversitat de ritmes.
  8. Gaudir de cada moment, de les activitats desenvolupades i que tenen sentit, i no estar condicionat constantment pel programa que cal acomplir, per les proves que cal efectuar o pels resultats que cal obtenir. A la família no comparar els fills i filles amb altres infants o joves de la seva edat.
  9. Simplificar els programes escolars. Limitar els objectius que es pretenen assolir en cada curs, a fi de poder aprofundir en cada aprenentatge.
  10. Basar els canvis en un coneixement profund de les potencialitats i de les debilitats de tots els sectors de la comunitat educativa, singularment, els infants i joves. Escoltar, escoltar-los.

Read Full Post »

lescola-contra-el-mon

Imprescindible. Un llibre necessari en aquests temps actuals, on s’observa una crisi bastant caòtica en el món educatiu. Lleis que no agraden a professionals i pares; centres gens preparats tan des del punt vista curricular, com dels equipaments físics, necessaris per realitzar activitats diverses. Gregorio Luri ens plasma que l’educació és la base, són els fonaments necessaris per formar una estabilitat social, plasmant alternatives de xoc a un problema real i efervescent. L’educació no és una cosa exclusiva del centres educatius, els pares han de ser els verdaders educadors, per moltes hores lectives en un centre. S’ha d’aconseguir que les famílies vegin la seva participació activa a l’hora d’educar a un fill. Llibre esperançador amb ple d’energia i crític sobre un sistema deixat moltes vegades a la deriva. Un vaixell que sembla que ningú vulgui saber comandar, però que els passatgers són el futur de la nostra societat. Luri, un educador a tota regla, que només vol fer evident que tenim molta feina però que entre tots podrem millorar, la cooperació com a solució a una llarga malaltia psicosomàtica d’un pes pesant com és el sector educatiu.

Enllaç a la web de Edicions La Campana, aquí

Read Full Post »

bajopresion1

M’agrada llegir sobre educació, sobre pedagogia, sobre nens, sobre mestres… Per això em vaig comprar “Bajo presión”, de Carl Honoré, editat per RBA. D’aquest periodista escocès de 41 anys que parla perfectament (i sorprenentment) l’espanyol ja m’havia llegit el seu primer llibre, “Elogio a la lentitud”, tot una declaració d’intencions per agafar-se la vida amb més calma que he intentat seguir, algunes vegades amb més èxit que d’altres.
“Bajo presión” m’ha agradat. Critica la mania de molts pares de voler hipermotivar els fills. M’explico: el nen que xuta bé la pilota, ja ens pensem que és el nou Messi; el que fa quatre gargots amb gràcia en un paper en blanc, ja és el nou Barceló; el que toca la bateria amb més ritme del normal, que és el nou Charlie Watts; per això els apuntem a futbol, a dibuix i a música, els omplim d’extraescolars, els deixem esgotats i… deixen de ser nens. Honoré aconsella que cada cosa al seu moment, que no tinguem pressa, que els nens són nens i volen jugar: volen xutar la pilota a la plaça Fiveller deu minuts, volen fer un dibuix de tant en tant al costat nostre, volen tocar el tambor amb els gegants… Prou de voler que amb un any camini cinc quilòmetres, que amb dos anys canti l’himne del Barça, que amb tres anys se sàpiga les taules de multiplicar… Prou de Baby Einsteins, carai!!! (tot això últim ho dic jo, no l’Honoré)
 
“Bajo presión” critica la mania de controlar-ho tot (absolutament tot) dels nostres fills. Hem passat d’enviar-los de colònies i no saber res d’ells durant dues setmanes, a obligar als monitors ens informin sobre els nostres fills mitjançant pàgines webs permanentment connectades amb el campament. La sobreprotecció, vaja. I aquí ve una de les gràcies del llibre: obrir com a tema de debat la frontera que hi ha entre protegir o deixar fer massa als fills. És una qüestió complicada. Volem que els fills s’ho passin sempre bé, que no s’avorreixin, que no plorin, que no caiguin i es facin mal, que no rebin bronques de ningú… Els volem fer la vida tan feliç, ens desfem tant per ells, que tenim el perill de malcriar-los.
 
El llibre obre moltes portes a l’esperança: explica aquesta corrent mundial de canviar l’educació en les escoles i donar més marge a la creativitat, al joc i al descans. Posa l’exemple de Reggio Emilia i la seva pedra filosofal: els adults hem d’intervenir el menys possible perquè els nens puguin construir els seus propis coneixements i relacions. Per escriure “Bajo presión”, Honoré va visitar Reggio i detalla les activitats dels espais.
 
“Bajo presión” obre un altre debat interessant: els nens i les noves tecnologies. I aquí també m’agrada l’enfocament que hi dóna: no és dràsticament contrari a les noves tecnologies. És més, creu que si s’en fa un bon ús, els nens les poden disfrutar. Hi estic d’acord. Molts pares tendeixen a criminalitzar que els seus fills mirin la televisió o juguin a l’ordinador. I Honoré destaca que, si no se n’abusa, pot ser una bona distracció. Ara bé, posa sobre la taula una qüestió que també trobo molt interessant: els jocs dels nens. Dóna l’exemple de la marca Lego, explicant que originariament els Lego eren unes peces de diverses formes en què el nen feia i desfeia, transformava i formava al seu gust, fent servir la imaginació. Ara, i cada cop més, la marca Lego (i moltes d’altres) ja marquen l’objectiu del nen: convertir aquell grapat de peces en un avió, que surt dibuixat a la coberta de la caixa. Ja hi som, ja tallem la iniciativa del nen!!
 
Bé, no us explico res més. “Bajo presión” també treballa temes com la disciplina, el consumisme, l’oci, els deures… Moltes qüestions sobre la taula, molt interessants, i molt ben treballats per part del periodista. Només un però: a vegades posa uns exemples una mica increïbles, per fer-ho més espectacular. “Bajo presión” no deixa de ser un best-seller. Sobre educació, però un best-seller. Per acabar, tres cites que surten al llibre i que em va cridar l’atenció:
“L’educació és el que queda quan s’ha oblidat tot el que s’ha après a l’escola”
“M’agraden els professors que et fan emportar a casa alguna cosa per pensar a més dels deures”
“Qui es mori amb més joguines, guanya”

Read Full Post »

revoluciondelasmadres

En aquest llibre l’escriptora i terapeuta familiar Laura Gutman ens parla de la importància de la nutrició física i emocional de les mares cap als seus fills.

Ens explica que per satisfer les demandes emocionals d’un fill, la dona ha de tenir ressolta la seva pròpia infància i ser conscient de les seves mancances emocionals si no el vol comdemnar al mateix buit emocional que va patir ella en la seva infància.

Respecte a la nutrició física, l’autora fa una clara defensa de la llet materna envers la lactància artificial i critica la manera que tenim en el món occidental d’alimentar a les nostres criatures al donar tanta preponderància als productes làctics i a la carn i proposa un canvi de paradigma en l’alimentació actual: canviar els productes refinats i processats per aliments bìològics i integrals, la llet de vaca per les vegetals i un tomb cap a la nutrició macrobiòtica que busca l’equlibri de l’organisme mitjançant les energies yin i yang.

Respecte a la nutrició emocional, he trobat particularment interessant el capítol que fa referència als trastorns de l’alimentació (bulímia i anorèxia) que vincula a la manca d’amor matern en la infància. Explica el concepte de nutrició tòxica i el que han de fer les mares perque els fills, quan siguin grans, no busquin en el menjar i en les substàncies addictives aquell amor que les mares en la nostra pròpia incapacitat no vàrem saber donar-lis. Respecte del sobrepes que pateixen els nens en l’actual societat de consum el relaciona també amb la solitud i la manca de presència materna a que es veuen exposades les criatures, ja que és fàcil consolar-los amb sucre i greixos quan no podem estar per ells.

Segons l’autora per tant, les mares estem cridades a iniciar un canvi de paradigma, a fer una revolució lenta, domèstica si es vol, però de la que depèn el futur i el benestar de les properes generacions.

Read Full Post »

Older Posts »