Feeds:
Entrades
Comentaris

L’Esther Guerra ens envia aquest text publicat a l’Observatori Faros:

És normal que els nens d’avui dia vagin a l’escola, facin ballet, futbol, ​​bàsquet, que toquin el piano, la flauta, la guitarra, que facin anglès, a més de fer els deures i jugar als videojocs, veure la televisió, navegar per internet o llegir. Si ens fixem podrem observar que els nostres fills tenen una veritable programació, una agenda diària de tasques per realitzar, igual que els adults. Aquest fet dificulta molt el poder potenciar una gran habilitat: la creativitat.

La creativitat és la capacitat de crear, inventar, innovar, entre d’altres, és la capacitat de generar idees alternatives davant situacions, o de pensar en respostes per solucionar problemes. El nen creatiu explora el seu entorn, sent curiositat, cerca alternatives, és receptiu amb tot el que l’envolta, i pren iniciatives. Els éssers humans naixem amb aquesta capacitat, que és necessària per a l’adaptació al món en què vivim. La creativitat és un potencial de gran valor i un recurs útil que convé promocionar des de nadons.

Diversos autors coincideixen a identificar el joc com la forma més evident d’expressió en els nens, ja que es tracta d’una producció espontània del nen i al mateix temps una còpia de la vida humana en totes les seves etapes i en totes les seves relacions. El joc és la millor manera que tenen els infants per desenvolupar la creativitat que al seu torn serveix per desenvolupar el joc d’una manera original.

Crear desitjos, idees i possibilitats infinites els porta a aprendre, a desenvolupar la intel·ligència alhora que els permet expressar els seus sentiments i les seves inquietuds. Per això, és tan important potenciar la creativitat dels més petits des que són nadons i seguir-la facilitant quan van creixent.

Com comentàvem abans, en l’actualitat la majoria dels nens i les nenes no tenen gaire espais i quasi gens de temps per desenvolupar la creativitat, no hi ha cap moment del dia en el que puguin avorrir-se i pensar: “ – I ara què faig?”. És important que els donem aquesta opció, que puguin trobar-se en aquest punt i que desenvolupin la capacitat per adaptar-se a tots els moments i trobin solucions a aquestes situacions d’avorriment de les quals ara no disposen. Llavors la creativitat i la imaginació seran els seus grans aliats.

Nosaltres, famílies i educadors, tenim a les nostres mans el poder ajudar que els infants potenciïn aquestes habilitats, que les puguin desenvolupar lliurement, sense dir-los què és el que han de fer o a què han de jugar. Podem:

  • Jugar a inventar, que inventin jocs que se surtin de l’habitual;  la imaginació és un gran aliat i la invenció és vital.
  • Jugar a l’aire lliure perquè s’interrelacionin amb els diversos elements que es troben a l’exterior, fer excursions i que es trobin amb ells mateixos fora de la llar els anirà molt bé per ser creatius i imaginatius.
  • Cercar variació en la quotidianitat, sortir del comú i fer coses diferents i innovadores per a ells i elles.
  • Imaginar l’impossible, la imaginació és lliure i els infants obtenen molt d’ella; és important que puguin desenvolupar-la sense embuts i sense límits.

Així, és important que les nenes i els nens tinguin aquests moments, que es trobin en situacions no programades i que tinguin l’oportunitat de potenciar la creativitat. Això els ajudarà en el present i en el futur.

Escrit per: Patricia de la Sierra Díez

L’Esther Compte vol recomanar-nos una pel·lícula que ha vist fa poc:

“NI UNO MENOS” és una pel·lícula xinesa filmada el 1999 i dirigida per Zang Yimou. Parla sobre una escola rural xinesa on ningú no vol anar a fer de mestre. L’escola està en una situació precària. Els nens i nenes que viuen en altres pobles s’hi queden a dormir en condidions tercermundistes.

El que m’ha captivat de la pel·lícula és el personatge de la nena d’uns 12 anys que substitueix el mestre de referència durant un mes. La seva senzillesa, calma, tot el que arriba a expressar sense obrir la boca i també la magnitud dels seu paisatges.

La resta us recomano que l’aneu descobrint al veure-la.

Ni uno menos Cartell

En aquest vídeo podem veure una escola en la que els infants aprenen jugant. Aquesta escola m’ha recordat una escola que conec des que va néixer.
Us convido a veure’l. Són només tres minuts, i en aquest petit interval de temps, podreu comprovar que us és familiar.

Veureu un espai on:

• Tothom té l’oportunitat d’interactuar amb sí mateix, amb els altres i amb el seu entorn.
• Els infants juguen perquè necessiten descobrir, conèixer, entendre i sobretot comprendre’s.
• Els nens i nenes juguen perquè experimenten sensacions que els provoqun plaer.
• Poden equivocar-se, experimentar, provar i projectar sense conseqüències punitives.

El joc és innat.

El joc és un instint que ens permet desenvolupar la imaginació, compartir experiències i, a més, desenvolupar una sèrie d’habilitats socials que necessitarem a la vida adulta.

El joc simbòlic facilita una comprensió del que som i del que podem arribar a fer.

El joc és aprenentatge i plaer.

Quin plaer poder veure’ls jugar i participar en els seus jocs sense treure’ls protagonisme!

Aportació pel blog d’en Diego Méndez

En David Ribot ens fa una recomanació literària. Aquí la teniu:

-&-&-&-&-&-

En família! I altres parents

Autores: ALEXANDRA MAXEINER / ANKE KUHL

Editorial: TAKATUKA

Any: 2011

Premi: Literatura juvenil alemanya 2011

ISBN: 978-84-92696-72-7

-&-&-&-&-&-

Aquest llibre ens acosta una mica a la nostra realitat més propera, la que ens envolta. De com la unitat més essencial de la nostra societat, la família, evoluciona i canvia segons les vivències i situacions que viuen els individus que la fan possible. En clau d’humor i unes il·lustracions molt realistes i còmiques, converteixen aquest relat apte per a tots els públics. Els més petits podran riure amb les situacions que explica i els més grans podrem veure com les coses poden canviar i adaptar-se a les nostres realitats, que no són excepcions sinó noves formes de conviure i relacionar-se; que totes són vàlides si no perjudiquen ni fan mal a ningú, mentre existeixi la clau principal, el respecte cap a l’altre, tota nova fórmula serà enriquidora per a la comunitat social. Prou enganys i pors, la vida és massa maca per perdre-la malgastant amb mentides i no ferir sensibilitats dels més puritans, tots som humans i tots podem viure i conviure com ens vingui de gust, sempre i quan tinguem clar què estem fent.

Aquest llibre personalment el trobo molt esperançador, m’agrada quan la gent planteja les coses amb naturalitat i realisme, fer entendre que les coses poden ser possibles aquí i allà, que les fronteres són físiques, l’ésser humà és igual en essència a Europa que a l’Àfrica. La cultura ens fa diferents però la unitat familiar sempre tindrà importància , sempre serà la clau de la supervivència com espècie social i animal que som.

Fullejar aquesta història ens farà participar i pensar en quin model de família som, si ens hi sentim identificats o bé el nostre és encara més particular i únic. Sempre amb una clau d’humor real i conscient que no ferirà cap sensibilitat.

A gaudir tota la família!!

Portada del llibre

Aquest conte de Gabriel García Márquez reflexa encertadament la facilitat que tenen els nens per resoldre certs problemes. La solució, normalment, radica en reparar el trencaclosques humà:

Un científic, que vivia preocupat amb els problemes del món, estava resolt a
trobar els mitjans per aminorar-los. Passava dies en el seu laboratori a la recerca de respostes als seus dubtes.

Cert dia, el seu fill de 7 anys va envair el seu santuari decidit a ajudar-lo a treballar. El científic, nerviós per la interrupció, li va demanar al nen que anés a jugar a un altre costat. Veient que era impossible treure’l, el pare va pensar en alguna cosa que pogués donar-li amb l’objectiu de distreure la seva atenció.

De sobte es va trobar amb una revista on hi havia un mapa amb el món. Just
el que li calia. Amb unes tisores va retallar el mapa en diversos trossos i juntament amb un rotllo de cinta l’hi lliurà al seu fill dient:

“Com que t’agraden els trencaclosques, et donaré el món tot trencat perquè el reparis sense l’ajuda de ningú”.

Llavors calculà que al petit li farien falta 10 dies compondre el mapa, però no va anar així.

Passades algunes hores, escoltà la veu del nen que el cridava “Papa, papa, ja l’he fet tot, he aconseguit acabar-lo!”.

Al principi el pare no va creure en el nen. Va pensar que era impossible que, a la seva edat, hagués aconseguit recompondre un mapa que mai havia vist abans.

Desconfiat, el científic aixecà la vista de les seves anotacions amb la certesa que veuria el treball digne d’un nen. Per la seva sorpresa, el mapa estava complet. Tots els trossos havien estat col·locats als seus llocs corresponents.

Com era possible? Com n’havia estat capaç? D’aquesta manera, el pare va preguntar amb sorpresa al seu fill:

– “Fillet, tu  no sabies com era el món, com ho has aconseguit?”
– “Papa, va respondre el nen; jo no sabia com era el món, però quan has tret el mapa de la revista per retallar-lo, he vist que a l’altre costat hi havia la figura d’un home. Així que he donat la volta als retalls i he començat a recompondre a l’home, que sí que sabia com era. Quan he aconseguit arreglar a l’home, he donat la volta al full i he vist que havia arreglat el món”.

Aportació feta per Diego Méndez

LA LUA

Escrit per la Karen Garcia Orges

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.