Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Lectures’ Category

En David Ribot ens fa una recomanació literària. Aquí la teniu:

-&-&-&-&-&-

En família! I altres parents

Autores: ALEXANDRA MAXEINER / ANKE KUHL

Editorial: TAKATUKA

Any: 2011

Premi: Literatura juvenil alemanya 2011

ISBN: 978-84-92696-72-7

-&-&-&-&-&-

Aquest llibre ens acosta una mica a la nostra realitat més propera, la que ens envolta. De com la unitat més essencial de la nostra societat, la família, evoluciona i canvia segons les vivències i situacions que viuen els individus que la fan possible. En clau d’humor i unes il·lustracions molt realistes i còmiques, converteixen aquest relat apte per a tots els públics. Els més petits podran riure amb les situacions que explica i els més grans podrem veure com les coses poden canviar i adaptar-se a les nostres realitats, que no són excepcions sinó noves formes de conviure i relacionar-se; que totes són vàlides si no perjudiquen ni fan mal a ningú, mentre existeixi la clau principal, el respecte cap a l’altre, tota nova fórmula serà enriquidora per a la comunitat social. Prou enganys i pors, la vida és massa maca per perdre-la malgastant amb mentides i no ferir sensibilitats dels més puritans, tots som humans i tots podem viure i conviure com ens vingui de gust, sempre i quan tinguem clar què estem fent.

Aquest llibre personalment el trobo molt esperançador, m’agrada quan la gent planteja les coses amb naturalitat i realisme, fer entendre que les coses poden ser possibles aquí i allà, que les fronteres són físiques, l’ésser humà és igual en essència a Europa que a l’Àfrica. La cultura ens fa diferents però la unitat familiar sempre tindrà importància , sempre serà la clau de la supervivència com espècie social i animal que som.

Fullejar aquesta història ens farà participar i pensar en quin model de família som, si ens hi sentim identificats o bé el nostre és encara més particular i únic. Sempre amb una clau d’humor real i conscient que no ferirà cap sensibilitat.

A gaudir tota la família!!

Portada del llibre

Anuncis

Read Full Post »

Foto: Maite Cruz

La edad sagrada

Nacido su primer hijo, las cuidadoras se lo retiraron durante dos días. Con su segundo hijo se repitió la operación, pero esta vez se plantó como leona para reclamarlo. Hoy se sabe que el contacto madre-hijo desde el nacimiento es básico para la buena crianza del niño, y ella es una gran experta en educación infantil, cuyos saberes vierte en Infancia, la edad sagrada (La Llave), libro que sintió que era urgente escribir… al saber del suicidio del hijo de una amiga, un niño de diez años de buena familia. Mejorar el trato con la infancia mejorará el mundo más que ninguna otra política, afirma Evânia, que charla este viernes en Barcelona en la Fundación Claudio Naranjo (fundacionclaudionaranjo.com).

¿Qué es un niño?

Una persona con todas las posibilidades por desplegar, que podrá ser todo lo que quiera.

Fabuloso.

Si los adultos no lo impiden.

¿Boicoteamos a los hijos?

Los machacamos, les inyectamos complejos de inferioridad, les traspasamos neuras, les cortamos alas, segamos sus talentos, les impedimos desplegar todas sus posibilidades.

Quizá educar sea eso…

¡Discrepo! Educar es guiar, es formar sin castrar las potencias del niño.

¿Dejándole a su aire?

No. Contención, que no represión. Hay que fomentar en el niño su autorregulación: que aprenda a regular sus acciones en cada fase.

Poniendo límites, ¿no?

Las paredes del vientre materno son un cálido límite para el embrión. Los brazos paternos que le mecen son para el bebé un amoroso límite… Por tanto, hay contenciones, ¡pero con afecto y calidez y ánimo formativo!

¿Maltratamos a nuestros hijos?

¿Quién no ha abroncado a su hijo sólo porque en ese momento se sentía irritado, malhumorado? Nos vengamos en ellos de nuestros malos rollos, los humillamos, ¡y hasta llegamos a insultarlos!

Mujer…

Sí, sí: ¡los adultos somos muy cobardes! Lo que no osaríamos decirle o hacerle a un adulto en la calle o en el trabajo, ¡se lo decimos o hacemos a nuestros niños!

¿Tanto?

Los hogares albergan las mayores violencias consentidas.

¿Con qué consecuencias?

Fraguamos niños más inseguros, que no se valorarán, que tenderán a maltratarse o maltratar, a ser agresivos…

¿Cómo evitar eso?

Con conciencia: ayudarlos a autorregularse, evitando fustigarlos con nuestros brotes de rabia y fragilidades. Todo lo que hagamos o digamos debe tener propósito educativo. Pero claro, como es más fácil conducir a un niño reprimido que a un niño sano y libre… ¡tendemos a modelar a niños reprimidos!

¿Y cómo modelar a un niño sano?

Con la vacuna que la neurociencia nos confirma: cariño, afecto, amor.

¿Qué dice la neurociencia al respecto?

Que el afecto estimula la sinapsis, las interconexiones entre neuronas.

¿Sí?

¡Sí! De 0 a 1 año se establece en el cerebro humano el mayor número de interconexiones neuronales de toda su vida. Y se ha constatado que el amor de los padres y cuidadores, el cariño, el afecto expresado en caricias, besos, cosquillas, abrazos, pedorretas, achuchones… ¡fomenta las sinapsis, multiplica las redes neuronales!

O sea, que ese cerebro será más rico.

Tendrá mejores cimientos sobre los que levantar ulteriores capacidades. Haber sido mecido, acunado, besado, acariciado, amado, respetado… ¡te hará más inteligente! A más amor recibido, más inteligencia futura.

¿Qué se entiende por respeto al niño?

Tratarlo según lo que pueda esperarse de él en cada franja de edad.

Ponga un ejemplo.

De los 1,5 a los tres años, el neocórtex infantil es incapaz de procesar más de dos o tres prohibiciones. Si dirigimos 30 ¡noes! al niño… nos parecerá que nos desobedece 27 veces. ¡Y no es eso!

¿Y qué es?

Que no es capaz de grabar las órdenes. Y que decirnos ellos no es un primer paso de su autonomía personal, de perfilar su identidad: es, pues, algo saludable.

¿Y cuándo estará el niño en condiciones de entender los “noes”?

A partir de los 3,5 o cuatro años graban bien cualquier orden. Entonces sí hay que estar vigilante para evitar filiarcados.

¿Qué es eso?

Hay patriarcado (hegemonía del padre), matriarcado (de la madre) y filiarcado (del hijo): ¡busquemos mejor la heterarquía, es decir, que cada cual tenga un lugar!

¿A qué edad aparece en el niño la conciencia de género?

De los tres a los seis años se desarrolla la pulsión sexual a la par que la epistemofílica.

¿Qué pulsión es esa?

Curiosidad de saber, de conocer, de explorar: si reprimes la pulsión sexual de un niño, ¡reprimes su impulso de saber!

¿Qué hicieron mal sus papás?

Vivíamos en el campo y, por ignorancia, me pusieron a trabajar de muy niña, cargaron sobre mí altas responsabilidades familiares… Eso me ha hecho emprendedora, pero también sentirme imprescindible para el bienestar de los demás, cosa muy dañina…

El Gobierno español propone escolarizar a los niños desde su nacimiento…

Eso puede comprometer esa primera fase de formación de la persona, en la que el principal alimento es el afecto. ¡Alerta: la OMSanticipa que en 20 años la primera dolencia de la humanidad será la depresión!

Dígame que es optimista y que pronto mejorará la educación de los niños.

Seremos cada día más conscientes de la importancia de las primeras edades de la vida… o estaremos jugándonos el futuro de la humanidad. Nunca antes supimos tanto sobre la infancia: ¡si lo aplicamos, daremos lugar a la única gran revolución de verdad!

¿Sí?

Sí, la paz sobre la Tierra empieza en el vientre de la madre.

Entrada original, aquí

Read Full Post »

Feia dies que volia parlar d’aquest conte tan i tan bonic. Parla d’una història molt real, la diferència. Vivim en una societat plena de diferències, ja siguin en coses materials, amb vida o aquelles que són personals. Tot el què ens envolta té un grau diferent envers a un mateix, però no per això s’ha d’excloure o marginar, tot el contrari, s’ha de poder valorar i aprendre per conèixer noves formes d’entendre el món o saber que hi ha mil i una formes de fer i sentir el mateix. A través d’aquest llibre il·lustrat, es planteja un conte fantàstic que treballa amb la diferència entre individus, allò que ens fa únics i irrepetibles, on demostra que tots nosaltres tenim un punt que ens diferencia de tots els altres. La diversitat com a procés de aprenentatge per poder gaudir del nostre entorn social més pròxim. Gràcies a uns dibuixos senzills, s’intenta plasmar una realitat que no és tan senzilla de tractar, i l’autora es defensa perfectament per tractar aquest tema d’una manera màgica i simple. Dins la comunitat de què formem part no parem de trobar-nos en situacions semblants; o bé dins de la filosofia educativa que es defensa, i que es fonamenta bàsicament amb el respecte i l’entesa de la diferència, tot treballant amb la diversitat per conèixer les mil i una perspectives. De ben segur que molts de vosaltres n’haureu gaudit en biblioteques o llibreries, però a través del blog de l’escola el podreu disfrutar de nou, o per primer cop.   

Si voleu llegir el conte, feu clic aquí

Read Full Post »

Tanca la tele, tanoca! A principis dels anys 80, en Xesco Boix titulava així un dels seus darrers treballs.

 

A finals dels anys 70, a l’àlbum “5 formigues fan + que 4 elefants”, hi havia publicat aquesta cançó:

EL TELEVISOR

 Por una infancia en libertad. Limita el tiempo que tus hijos pasan ante una pantalla (MARTIN LARGE, Ed. Orino) exposa els efectes que els mitjans electrònics (televisor, ordinador, videojocs …) exerceixen sobre els infants. És evident, com defensa el propi autor, que els mitjans electrònics poden ser una eina molt potent de comunicació, d’informació i d’entreteniment; el seu ús, però, implica un seguit de riscos físics, psicològics i socials que cal conèixer i, a partir d’aquí, poder fer un balanç personal dels beneficis i dels perills que aquests mitjans suposen per als nostres fills i assumir la responsabilitat -que com a pares ens correspon- de decidir quin ús en fan. “!Los niños no son couch potatoes –los que no se despegan del televisor- por naturaleza! Los padres pueden optar por guardar los medios electrónicos para más adelante, cuando los niños mayorcitos y los adolescentes posean más recursos para enfrentarse a ellos y una capacidad más desarrolladapara un discernimiento maduro y consciente” (p.62).

 El llibre aborda amb rigor i d’una manera molt exhaustiva quins són els efectes –alguns, sobradament coneguts, d’altres no tant …- que els mitjans electrònics exerceixen sobre les persones, i particularment sobre els infants; efectes que l’autor desvincula, en la majoria dels casos, del contingut, d’allò que s’està veient, i que, pel contrari, atribueix al simple fet d’estar mirant una pantalla.

 Pel què fa als riscos físics (capítols 4 i 5), molts d’ells són fàcilment imaginables: els efectes sobre la vista, els efectes sobre la musculatura, … o fins i tot, en casos extrems, la manca d’exercici i l’obesitat. Hi ha dos aspectes, però, vinculats a la resposta del nostre cervell quan ens exposem als mitjans electrònics, que m’agradaria destacar:

en primer lloc, la capacitat dels mitjans electrònics per “atrapar-nos”, per aconseguir que no desenganxem els ulls de la pantalla. En més d’una ocasió, qualsevol de nosaltres haurà experimentat com els ulls “se li en van” cap al televisor malgrat el què hi fan no li interessi en absolut, i es queda atrapat mirant la pantalla. Això és conseqüència, d’una banda, de la quantitat d’estímuls visuals per segon que emeten aquests mitjans i, de l’altra, de l’abundància d’imatges i de recursos tècnics (zooms, canvis de pla, talls, veus en off, etc. per captar l’atenció dels televidents); ambdós aspectes sotmeten al nostre sistema visual a un esforç tan gran que no ens podem permetre desenganxar els ulls del televisor per por a no ser capaços de processar tota aquesta informació.

en segon lloc, la dificultat que ens suposa apagar els mitjans electrònics. L’autor fa referència a diversos estudis científics que demostren que el nostre estat d’alerta i la nostra capacitat d’anàlisi i de crítica disminueixen davant d’una pantalla (en termes científics, passem de l’estat beta –alerta- a l’estat alfa en només 30 segons); quan mirem el televisor, l’hemisferi esquerre del cervell (relacionat amb la lògica i el raonament) es desconnecta, i la informació és processada per l’hemisferi dret (relacionat amb les imatges, els colors, la música, els ritmes, les emocions …). Nosaltres podem oposar resistència a aquesta resposta bàsica del cervell davant els mitjans electrònics (ho fem, per exemple, quan utilitzem l’ordinador com a eina de treball); això implica, però, el “voler” oposar aquesta resistència, el decidir oposar aquesta resistència d’una manera conscient, expressa … i el fer-ho.

El televisor inhibeix les funcions cerebrals implicades en el procés de prendre decisions; i és justament per això que, sovint, ens resulta tan difícil apagar-lo.

 Més enllà dels riscos purament físics, però, la cultura de la pantalla comporta també un seguit de perills socials (capítols 6 i 7), per a mi molt més preocupants. D’aquest apartat m’agradaria destacar tres aspectes:

en primer lloc, l’estandarització del pensament i la manca d’imaginació i de creativitat. Segons l’autor, “una dieta de imágenes ya confeccionadas de los medios electrónicos deja poco espacio para alimentar la imaginación” (p.135). En aquest sentit, trobo especialment representativa la següent anècdota citada per l’autor, en la que Jerry Mander, un conegut publicista americà, descriu als seus fills jugant a Star trek en una sortida a la muntanya: “Allí estábamos disfrutando de un magnífico y soleado día de campo, rodeados de flores y acariciados por la brisa, y en cambio ellos seguían absortos en las imágenes de la televisión. Aunque parecían estar en el campo, su cerebro lo ocupaban imágenes procedentes de otra parte. Podríamos haber estado perfectamente en el metro o en el cuarto de estar” . Si mai heu observat el jocd’un grup de nens i nenes, ràpidament haureu pogut endevinar si està basat en algun programa televisiu … L’autor es refereix a aquest tipus de joc com al joc imitador, en el qual els nens i nenes copien i repeteixen les accions que han vist als mitjans audiovisuals, pràcticament sense cap variació o reelaboració, i el diferencia del joc simbòlic, caracteritzat per la imaginació i la creativitat, per la capacitat de transformació, i en el qual, per mitjà de la reproducció del món adult, els nens i nenes poden canalitzar les seves pors, els conflictes no resolts, els seus desitjos, les necessitats no satisfetes, etc. i trobar la seva pròpia manera d’interpretar el món que els envolta. I … què passa quan la imitació dels mitjans electrònics va més enllà del joc?  Segons afirma l’autor, “cuando los niños pequeños ven violencia en los medios, es como si estuviera pasando de verdad” (p.127).

en segon lloc, la preponderància del món virtual vers el món real . El cervell està dissenyat per aprendre de la vida real, de la interacció amb el món físic i amb les persones. Sovint em pregunto si és realment important que els nens i les nenes de 4 o 5 anys sapiguen un munt de coses sobre els dinosaures, n’hagin vist imatges i reportatges a internet, pel.lícules … i no siguin capaços de meravellar-se davant una xinxa roja, un bernat pudent o qualsevol altra bestiola que corri entremig de l’herba sense tallar d’un racó del pati. Què ho fa, que “a tots” els interessin tant els dinosaures?

i, en tercer lloc, el gran poder de la televisió per manipular les nostres ments al servei d’interessos polítics, econòmics o comercials. La televisió proporciona accés directe a les nostres ments, ja que permet la transmissió de gran quantitat d’imatges i de consignes al nostre cervell sense que nosaltres en fem una selecció conscient. Aquest fet és especialment precupant en els nens i nenes de menys de 8 anys, que són molt més vulnerables als missatges publicitaris ja que encara tenen dificultats per diferenciar allò que és real d’allò que és virtual i no són capaçs d’entendre els objectius que hi ha al darrere d’aquests missatges, interpretant com a cert tot allò que diuen. Així ho deia en Xesco: “La miren el grans, la miren els xics, i els que manipulen s’hi llepen els dits”.

 Veure la tele desplaça altres activitats com jugar, llegir o simplement conversar; ens resta temps de viure en comunitat, ens aïlla socialment …

He observat al meu fill escoltar un conte, totalment embadalitat, immers en un món de fantasia, d’intriga, de misteri, d’emocions … o escoltar atentament al seu avi quan li explica com reconèixer la farigola, el cap d’ase o el romaní; l’he observat meravellar-se davant un insecte pal que s’enfila per un dels camals dels seus pantalons, o mirant la lluna plena, fascinat; l’he observat concentrat en l’elecció de la peça de fusta més adequada per equilibrar una construcció, … I també l’he observat mirant la televisió, absent, atrapat. És un exercici francament inquietant … L’autor utilitza termes com “hipnotizados” , “alelados” o “zombis” per descriure a nens i nenes davant una pantalla. “La cabeza permanece quieta, los ojos están prácticamente inmóviles; […] ligeramente “desenfocados […]” (p. 81).

 Aquest llibre és una oportunitat per a la reflexió … si us ve de gust.

 

 Oh, sí, ya sabemos que eso los mantiene quietos.

No se encaraman al alféizar de la ventana,

no se pelean ni dan patadas ni puñetazos,

te dejan en paz para preparar la cena

y para fregar cacharros.

Pero ¿te has parado alguna vez a pensar

que efectos produce exactamente la televisión

sobre tu adorada criatura?

CORROMPE LOS SENTIDOS.

MATA LA IMAGINACIÓN.

OBSTRUYE Y OFUSCA LA MENTE.

VUELVE AL NIÑO LERDO Y CIEGO.

LE IMPIDE COMPRENDER

UNA FANTASÍA, UN PAÍS DE ENSUEÑO.

SU CEREBRO SE REBLANDECE COMO EL QUESO.

SU CAPACIDAD DE PENSAMIENTO SE OXIDA Y SE HIELA.

NO SABE PENSAR. SÓLO VE.

 

Roald Dahl

(“Consejos sobre la televisión”,

a Charlie y la fábrica de chocolate)

Read Full Post »

Jean Piaget, nascut al 1896 i format com a biòleg, va dedicar bona part de la seva vida a l’aprofundiment de la psicologia genètica. La seva prolífica obra i investigacions es van orientar especialment al coneixement del desenvolupament intel·lectual de l’infant.

J. Piaget desenvolupa i teoritza sobre el desenvolupament de la intel·ligència com un procés que es va construint a poc a poc fins a l’assoliment gradual d’una situació d’equilibri a la qual tendeixen inequívocament les estructures mentals. J. Piaget parteix de la consideració de l’infant com a subjecte actiu en el seu procés de desenvolupament. Entén que l’infant, des que neix, desenvolupa estructures de coneixement que es van renovant constantment a partir de l’experiència. Investigant profundament les àrees del pensament infantil, com la memòria, la naturalesa de l’aprenentatge, i l’explica com el “procés de construcció en el qual el subjecte (…) no es limita a rebre estímuls i a reaccionar-hi automàticament, sinó que realitza aportacions substancials que li permeten una adquisició activa del que ha après”. La intel·ligència és adaptació i aquesta consisteix en “un equilibri … entre dos mecanismes indissociables: l’assimilació i l’acomodació”. L’infant comença el seu desenvolupament buscant l’equilibri (precari) entre l’acomodació a la realitat externa i l’assimilació d’aquesta. Tot i que ambdós aspectes estan inicialment confosos degut a que el pensament infantil, en els seus orígens, no percep  amb claredat la distinció entre el jo i el món exterior. D’aquesta forma l’infant passa per una sèrie d’estadis evolutius i que són profundament analitzats a la seva obra.

  (més…)

Read Full Post »

Aquest és un llibre necessari i reivindicatiu que ens plasma una realitat: les contradiccions habituals i acceptades d’una societat que treballa amb la quantitat i no la qualitat; amb la velocitat ràpida com a mitjà més fàcil d’aconseguir els objectius considerats bàsics, menyspreant aquells moments que ens fan més humans i socials, és a dir, el fet d’estar amb els teus i de l’entorn.

Tenir un fill no s’ha de convertir en una tasca, com la laboral;, ha de ser un fet per poder gaudir i aprendre. Prou, de justificar fets naturals de convivència!

Les escoles bressol son necessàries, però han de ser un servei complementari a la família, les persones han de poder tenir el dret a tenir aquests moments tan especials que apareixen en tenir un fill o filla. S’ha d’arribar a una conciliació real i coherent. L’educació és una cosa de tots, no s’ha de convertir en un fet regit i comandat per la política, ha de ser un fet social i humà.

Per tant, s’han de crear mecanismes que aconsegueixin flexibilitat laboral i econòmica per cobrir les necessitats individuals de cada persona i el seu entorn.

Això i més es troba en aquest llibre, una obra ben documentada que pot ajudar-nos a obrir els ulls d’aquesta societat egocèntrica i individualista.

David Ribot

Read Full Post »

El moviment Slow no és una nova moda de la qual parlen els suplements dominicals. Va més enllà. És una de les revolucions culturals actuals amb capacitat de modificar el nostre estil de vida. Crear un món lent implica reescriure les regles de quasi tots els àmbits de la nostra civilització: de la política i de la democràcia, de l’economia i de les relacions personals i, per tant també, de la manera i el ritme com construïm les nostres comunitats.

 El moviment Slow comparteix amb altres moviments actuals – que defensen l’autoconeixement, l’austeritat i el decreixement – l’objectiu de replantejar-nos com a éssers humans dins del planeta i de reinventar els nostres models de societat i de cultura. Una vegada comences a alentir la teva vida, obres l’espai a una meditació i reflexió profundes. Els efectes d’aquest procés personal et connecten a una trama planetària i t’endinsen en una transformació individual i col·lectiva, lenta però imparable. Una transformació de vida vers la cerca de sentit.

 Pep Sivilla Bosch, a partir d’una conversa virtual entre en Joan Doménech Francesch i en Carl Honoré. Revista GUIX núm. 366-367, p. 7-9,  juliol-agost 2010.

Per saber-ne més:

 HONORÉ, C. (2005): Elogio de la lentitud. Barcelona. RBA.

 HONORÉ, C. (2008): Bajo presión. Barcelona. RBA.

 DOMÉNECH FRANCESCH, J. (2009): Elogi de l’educació lenta. Barcelona. GRAÓ

 NOVO, M. (2010): Despacio, despacio…. Barcelona. EDICIONES OBELISCO. (aquí)

 Revista GUIX.  núm. 366-367, p. 7-9,  juliol-agost 2010.

Read Full Post »

Older Posts »