Dins el sistema educatiu al nostre país hi ha una forta pressió per avançar i engreixar continguts – anglès, informàtica, etc.-, amb la intenció d’assolir nivell. Com més i més aviat millor sembla ser la consigna de molts pares de l’etapa infantil.

La realitat és que aquesta pressió pot acabar essent contraproduent, tal com demostra un estudi britànic: experts asseguren que quatre i cinc anys és massa aviat per rebre una educació formal en la lectoescriptura; cal un ensenyament que afavoreixi competències dins els àmbits físic, social i ètic i que, sobretot, afavoreixi la voluntat dels infants per aprendre.

Podeu llegir l’article desde l’enllaç original a el diari El País fent clic aquí o desplegant la pestanya.

“Creo que he perdido la primavera”, grita Sara, de cinco años. Está en clase, en el colegio público Teresa de Calcuta de San Sebastián de los Reyes (Madrid). Mientras revuelve en una caja, tiene frente a sí tres fotografías de un mismo paisaje: una tomada en verano, otra en otoño y otra en invierno. Efectivamente, falta la primavera, así que Sara no estaba haciendo ninguna metáfora, pero su inocente comentario enmarca perfectamente el núcleo de este artículo. A saber: se han adelantado demasiado los objetivos y los contenidos escolares para niños muy pequeños, con lo que el segundo ciclo de la educación infantil se co nvierte en una especie de miniprimaria para unos niños que deberían estar aprendiendo, tal vez, cosas parecidas a las que les enseñan, pero desde luego de otra manera.

Básicamente esto es lo que dice una de las conclusiones de un reciente estudio dirigido por el profesor de la Universidad de Cambridge Robin Alexander, el mayor repaso hecho a la enseñanza primaria británica en 40 años. Los expertos aseguran que cuatro y cinco años es muy temprano para empezar a recibir una educación formal, estructurada en materias, y reclaman una enseñanza que les ayude a construir sus destrezas sociales, su lenguaje y su confianza a través de juegos, o simplemente hablando con los niños. Todo ello, en lugar de primar el aprendizaje de la lectoescritura y los números, como se ven obligados a hacer muchos docentes, presionados por la necesidad de elevar el nivel educativo, dice el informe.

Es cierto que el sistema español y el británico son distintos: ellos empiezan la escolarización obligatoria a los cinco años, en lugar de a los seis, con una especie de preprimaria, y en España el segundo ciclo de la educación infantil (tres, cuatro y cinco años) aún tiene mucho de juego en su metodología. Pero a los expertos no les cuesta nada trasladar las ideas del estudio británico al caso español, ya que aseguran que también existe esa presión por engordar los contenidos en una educación infantil muy parecida a la primaria, con una cierta división asimismo por áreas o materias y algún que otro cambio de profesor al lo largo del día.

Están de acuerdo con esta idea la profesora de Sara, Pilar Vara, y su compañera Marisa Cervigón. Son las docentes del último curso de infantil del colegio Teresa de Calcuta y entre las dos suman 40 años de experiencia docente en esta etapa.

¿Quién no está de acuerdo? Para empezar, parece que quienes hacen las normativas, que introducen cada más contenidos (más lectoescritura, más inglés, más tecnología). Y para continuar, la sociedad en general, y los padres en particular. “Hay mucha fijación con el aprendizaje de la lectoescritura”, dice Cervigón. “Quieren que les enseñemos a leer antes de tiempo. Van a querer que empiecen a andar a los seis meses”, ironiza Vara, y añade después: “¿Cómo van a aprender a hablar si no hablan, se pasan el día rellenando fichas?”.

Los expertos se quejan sistemáticamente de esa presión social para mejorar el nivel educativo adelantando contenidos, como ya señalaba el estudio de Cambridge. Pero ese afán puede llegar a convertirse en algo contraproducente. “Puede socavar la confianza de los niños y se corre el riesgo de dañar a largo plazo su aprendizaje”, dice el informe. Y pone el ejemplo de Finlandia, que siempre está en los primeros puestos del Informe Pisa de la OCDE, que mide las destrezas lectoras matemáticas y científicas de los chicos de 15 años. En el país nórdico, se centran en la educación social, física y ética hasta los cinco años, y a los seis dedican un año a la transición al colegio reglado de toda la vida.

Pero eso requiere un fuerte respaldo social. Y en España, por el contrario, “hay una presión terrible y enorme para adelantar la escuela en el sentido de las materias, de leer y escribir, pero adelantar el aprendizaje formal, lejos de reforzar su voluntad de aprendizaje, lo que hace es que se aburran sobremanera”, dice la presidenta de la asociación de maestros Rosa Sensat, Irene Balaguer. La portavoz de directores de escuelas infantiles de la Comunidad de Madrid, Carmen Ferrera, con más de tres décadas de experiencia, es todavía más tajante: “Mi opinión es que la lectoescritura no debe empezar antes de los seis años. Todos los aprendizajes que se fuercen van a estorbar en el futuro”.

Incluso la idea, respaldada por muchas investigaciones, de que la escolarización temprana puede evitar el fracaso escolar se puede ir al garete si se les mete a los niños mucha presión, asegura el catedrático de la Universidad de Sevilla Jesús Palacios. Para niños de entornos más favorecidos socioeconómica y culturalmente no es crucial una escolarización temprana, pero sí para otros de ambientes más desfavorecidos, asegura el profesor: “Y es precisamente a estos niños a los que más les puede perjudicar una escolarización excesiva”.

Palacios se queja de que las clases de infantil están, en general, muy basadas en las fichas, ésas de las que hablaba Pilar Vara. Las fichas son el equivalente infantil del libro de texto, explica. Por ejemplo, los niños identifican las partes de un árbol, las rellenan con distintos colores, reproducen las letras… “Hay una paradoja en infantil: los chavales están sentados en grupos, más o menos en círculos, pero raramente trabajan en grupo, sino que, colocados así, hacen un trabajo estrictamente individual”, añade Palacios.

Por supuesto, la cuestión tiene unas raíces que vienen de lejos. “Tenemos un problema que el sistema británico no tiene: que la educación infantil fue creada como una extensión hacia abajo de la primaria, aquí no existía el kindergarten, como en Alemania, ni la maternal, como en Francia, sino que simplemente, en un momento dado se empezaba la primaria. Así, el sistema ha ido creciendo de arriba abajo”, dice el catedrático.

Palacios, como Balaguer, Ferrera, Vara y Cervigón, todos explican que la diversidad de los alumnos, tanto en su desarrollo como en sus intereses, es tan distinta que parece una tontería intentar enseñar a todos a escribir o los números. “Hay niños que sienten mucha curiosidad y escriben su nombre. O los que descubren que en la calle o en los cuentos hay letras. Estos arrancan de una manera espontánea. Pero hay niños que tienen otros intereses”, dice Balaguer

“Hay que ir a cosas mucho más lúdicas, con una metodología que les ayude a un desarrollo global”, continúa Ferrera. Pero eso, ¿cómo se hace? La docente pone un ejemplo: arrancar la clase con una asamblea: “Los niños en círculos empiezan a hablar con el profesor sobre las cosas que les preocupan, que les interesan, sobre lo que han hecho… Si resulta que es un día nublado, la maestra tiene que tener la habilidad para proponerles juegos, dramatizaciones, o simplemente hablar sobre el tiempo y las nubes”.

“Es verdad que la educación infantil tiene que ser más flexible, menos regulada que la primaria y la secundaria, no debe existir sobre todo la presión, que es fruto de una presión social. Pero también es verdad que hay escuelas y profesores que ya lo hacen así”, asegura el pedagogo y director de Cuadernos de Pedagogía, Jaume Carbonell. Probablemente el colegio Teresa de Calcuta es un ejemplo. Al menos, Pilar Vara y Marisa Cervigón insisten en ello. “Nosotras tratamos de ser muy flexibles, por ejemplo, evitamos todo lo que podemos los textos”, dice la segunda.

La tarde para ellas ha sido más o menos tranquila. Bueno, todo lo tranquila que puede ser alrededor de un montón de chavales de cinco años. A las tres entraron todos en fila -”Vamos, todos, el tren”, colocó Pilar-, hasta llegar a la clase, decorada con un montón de murales, de dibujos, un gran tótem de papel, más alto que todos los niños, junto a la ventana. El paisaje continúa con una pizarra de toda la vida junto a un reproductor de música y un ordenador.

En el otro extremo del ventanal, hay una mesa con un bonsái y unos trozos de patata que, puestos en agua, empiezan a germinar. Allí se sentarán algunos niños, lupas en mano, a investigar. Otros, en un grupo de mesas (como explicaba Palacios, hay tres bloques de varias mesas unidas) harán formas con la plastilina; otros pocos decorarán con series una espiral dibujada en un papel que luego recortarán dejando el resultado como una serpentina; “Yo hago sol-corazón, sol-corazón”, dice una alumna con entusiasmo. “Yo una muy difícil: cuadrado, triángulo, círculo”, añade otro, orgulloso. Los últimos se dedican a coger una tarjeta con una palabra escrita y a descubrir, dando palmas, cuántos sonidos-sílabas tiene cada una. Durante aproximadamente una hora harán por turnos todas las actividades.

Aunque alguno parece aburrirse un poco, otros se ríen con entusiasmo, y hay una discusión, en general parecen pasarlo bien, si bien da la impresión de que a alguno de ellos se le estuvieran acabando las pilas. “Pasan aquí muchas horas. Los hay que llegan a las 7.30 a desayunar y se van a las 18.00″, dice Pilar. Y, aunque intentan efectivamente hacer las cosas de otra manera, se quejan de esa falta de flexibilidad, por ejemplo, que se tenga que romper la clase por narices para ir a inglés.

Hay muchos niveles de flexibilidad, y la normativa y la organización de los centros lo permiten hasta cierto punto, y aunque existen esos profesionales que intentan hacer las cosas de otra manera, se trata de un porcentaje que no es “representativo de la mayoría y, en cualquier caso, la sociedad no lo aplaude”, asegura José Antonio Fernández Bravo, experto en didáctica de las matemáticas y autor de varios trabajos sobre los contenidos en la educación infantil. Fernández insiste en la presión social que imprimen los padres: “Estamos obsesionados con subir el nivel y nos creemos que eso consiste en adelantar contenidos, pero no lo es. Está demostrado, incluso neurológicamente, que a esa edad lo más importante es fomentar el querer aprender”.

En educación hay muchas pescadillas que se muerden la cola y ésta podría ser una de ellas. Entre informes Pisa que causan estupor y enfado general porque la educación española no da los resultados que a todos les gustarían, los profesores de primaria se quejan de que los niños llegan de la infantil sin saber lo suficiente; los de secundaria se quejan de lo mismo con respecto a la primaria y los de universidad, ídem de ídem. Pero, entre quejas entrecruzadas y manoseadas, ¿y si resulta que el problema de raíz es que nos estamos saltando pasos? ¿Y si resulta que a Sara se le ha perdido la primavera de verdad?

L’AFA i LA COMISSIÓ PER A LA FORMACIÓ ET CONVIDEM A LA XERRADA – DEBAT QUE TINDRÀ LLOC EL PROPER DIJOUS DIA 12 DE NOVEMBRE A 2/4 DE 9 DEL VESPRE (20:30 h) AL MENJADOR – SALA D’ACTES, C. DE SANT PELEGRÍ – ESCALETES DELS CORRALS

Les relacions familiars: els diferents estats emocionals dels infants. A càrrec de LUCI VILLAGRASSA, psicòloga pel Centre d’Estudis de l’Esplai de la Fundació Catalana de l’Esplai.

Aquesta xerrada es proposa facilitar eines per prevenir i contenir conductes poc adients en el marc familiar i ajudar els pares i les mares a promoure les habilitats socials dels seus fills i filles a partir d’una educació més emocional.

Es tracta de fomentar el reconeixement mutu dels diferents estats i situacions en l’àmbit familiar, conèixer les conductes dels infants a partir dels seus estats emocionals i ajudar a normalitzar-les, així com reconèixer possibles situacions d’alerta i les opcions d’actuació més adients per a cada cas.

A petició de la Pepi, l’Esteve Garcia, membre de la Comissió d’Infraestructures, ens ha enviat un recull de les diapositives ja presentades a l’Assemblea de la Comunitat, amb els corresponents pros i contres, per tal de que pogueu meditar reposadament sobre el tema.

DIAPOSITIVA 1

La presentació situa l´escenari del projecte inicial de l´escola (1ª diapositiva) a l´emplaçament del carrer Pacheco, on ara hi ha les indústries que encara tenen activitat i que són, ara per ara, l´obstacle perquè el desenvolupament de l´Eix Herrera pugui tirar endevant, segons ens diu l´Ajuntament.

DIAPOSITIVA 2

La segona diapositiva marca en un cuadrat vermell quin és l´emplaçament que proposa ara l´Ajuntament. Pertany al mateix sector del Pla Herrera. Per fer aquest canvi d´ubicació, s´ha de fer un conveni amb els propietaris del sector i una modificació que ha d´aprovar la Generalitat. Es mantindria la data d´inauguració pel curs 2013-2014, si no hi ha imprevistos.

DIAPOSITIVA 3

DIAPOSITIVA 4

La tercera i cuarta diapositives són plànols del mateix sector però fets a escala, extrets de la pàgina web pública del Departament de Política Territorial de la Generalitat de Catalunya.

Pros i contres de les dues propostes.

PROPOSTA INICIAL

En contra.No té data d´inici clara.

A favor. És un projecte de ciutat lligat a la biblioteca i clúster d´educació.

PROPOSTA ACTUAL

En contra. Perdem el vincle amb la biblioteca.
Tenim un edifici de protecció oficial dins de l´illa.
Perdem metres.

A favor. Tenim data d´inici curs 2013-14.

1a ASSEMBLEA GENERAL DE L’ESCOLA-COMUNITAT CURS 2009-2010

DILLUNS 26 D’ OCTUBRE DE 2009 DE LES 20:30H. A LES 21:45H. AL MENJADOR – SALA D’ACTES

ORDRE DEL DIA :

1.       BENVINGUDA I JUSTIFICACIÓ DEL RETARD
2.      COMISSIONS: FUNCIONS I TASQUES FONAMENTALS DE CADA UNA
3.      L’AFA DE L’ESCOLA, UNA NECESSITAT. FUNCIONS DE LA JUNTA
4.     DEBAT OBERT

PARES, MARES, MESTRES, EDUCADORES, CONSERGES, TREBALLADORES, VOLUNTARIAT… PARTICIPEM-HI !

Atents a aquest curtmetratge. Segur que podem extreure’n moltes conclusions.

Us imagineu sis nens de cinc anys disfressats de tigre pujant i baixant escales com desesperats? O un home amb barba blanca cantant amb accent cubà? O nens de tres anys amb els peus de color verd com si fossin marcians mentre pinten un drac de cartró? O pares i mares cruspint-se un plat de lassanya de verdures a les sis de la tarda? Tot això es va poder veure i viure a la festa de benvinguda de l’escola, el passat 26 de setembre. Uns tallers molt ben muntats i amb molta participació de tothom (felicitats, comissió de festes!), van deixar pas a un pica-pica molt bo que es va acabar en un tres i no res. I tot seguit, l’estrella de la festa: el concert de la Corobanda. El que va començar fa tres anys com aquell que no vol la cosa (un grup de quatre pares i mestres amb ganes de rascar guitarres, afinar la veu i prémer els teclats) ha evolucionat fins arribar a ser un grup musical nombrós amb un nombre de cançons que cada vegada va a més. Fins i tot es va sentir una versió de la mítica “Me gustas tu” de Manu Chao, però que ara sonava així: “M’agrada el Coromines, m’agrades tu”. La gent va poder disfrutar de la música, de l’animació de la sempre imprescindible Tàbata amb el seu disfràs d’Obèlix, dels capgrossos de llop que es van passejar pel patí … i dels nous vasos del Coromines, el got oficial de l’escola! Una bona benviguda als nous membres de la comunitat educativa del Coromines, en un curs escolar que promet ser apassionant.

Durant les properes setmanes, podeu consultar l’àlbum fotogràfic de la Festa de Benvinguda a la barra lateral del bloc o mitjançant aquest enllaç.

Imprescindible. Un llibre necessari en aquests temps actuals, on s’observa una crisi bastant caòtica en el món educatiu. Lleis que no agraden a professionals i pares; centres gens preparats tan des del punt vista curricular, com dels equipaments físics, necessaris per realitzar activitats diverses. Gregorio Luri ens plasma que l’educació és la base, són els fonaments necessaris per formar una estabilitat social, plasmant alternatives de xoc a un problema real i efervescent. L’educació no és una cosa exclusiva del centres educatius, els pares han de ser els verdaders educadors, per moltes hores lectives en un centre. S’ha d’aconseguir que les famílies vegin la seva participació activa a l’hora d’educar a un fill. Llibre esperançador amb ple d’energia i crític sobre un sistema deixat moltes vegades a la deriva. Un vaixell que sembla que ningú vulgui saber comandar, però que els passatgers són el futur de la nostra societat. Luri, un educador a tota regla, que només vol fer evident que tenim molta feina però que entre tots podrem millorar, la cooperació com a solució a una llarga malaltia psicosomàtica d’un pes pesant com és el sector educatiu.

Enllaç a la web de Edicions La Campana, aquí

L’AFA i LA COMISSIÓ PER A LA FORMACIÓ ET CONVIDEM A LA XERRADA – DEBAT QUE TINDRÀ LLOC EL PROPER DIMECRES DIA 30 DE SETEMBRE A 2/4 DE 9 DEL VESPRE (20:30 h) AL MENJADOR – SALA D’ACTESC. DE SANT PELEGRÍ – ESCALETES DELS CORRALS

Canvis i pèrdues a l’entorn familiar: com ajudar els nostres fills i filles a superar-los? a càrrec de GLÒRIA FARRAN, psicòloga per la Fundació Hospital Sant Jaume i Santa Magdalena.

Tots experimentem, durant les nostres vides, diferents canvis i que ens afecten notablement. Els nostres fills i filles creixen envoltats d’experiències vitals que afecten a la seva maduració emocional i al seu creixement personal. Així doncs, l’evolució de la societat ens porta a nous conceptes de família i als nostres nens i nenes els toca viure canvis diversos com són la separació del seus pares i l’adaptació a les noves estructures familiars. També hi ha altres circumstàncies que deixen “marca” a les seves vides, com són el canvi de ciutat / domicili o escola, o quan experimenten petites i grans pèrdues com són la pèrdua del seu animal de companyia o d’algun familiar (avis, tiets…).

El paper dels pares és fonamental per acompanyar-los, escoltar-los, entendre’ls i orientar-los en uns moments difícils de viure i complexes d’integrar emocionalment, ja que fins aleshores són desconeguts per ells o elles. És important que com a pares estiguem preparats per quan arribin aquestes situacions: hem de saber què fer i què dir, i sobretot, hem de tenir clar com actuar per mantenir el benestar dels nostres nens i nenes, doncs com nosaltres visquem aquestes situacions també els afectarà a ells o elles

Donar la benvinguda a algú és dir-li: “T’estàvem esperant i ens alegrem que a partir d’ara estarem junts i farem coses plegats.”

Aquest missatge acollidor, expressat amb un somriure als llavis i uns braços ben oberts, és el que volem que hagin rebut i sentit cada un dels infants de l’escola Coromines aquest setembre.

És el missatge que ens agradaria que també hàgiu captat i desxifrat les mares, els pares i tots els familiars de l’alumnat, perquè en funció de com us sentiu de ben rebuts, de ben acollits, podreu transmetre als vostres nens i nenes la confiança en la institució – tan necessària per tal que cada infant trobi el caliu i la seguretat que li permetran créixer i aprendre en els espais que les i els professionals hem preparat i que entre tots i totes acabarem de bastir i fer nostres -.

L’equip directiu de l’escola pública Joan Coromines vol desitjar-vos un bon curs escolar 2009-2010. Un curs que serveixi sobretot al nostre alumnat, els vostres fills i filles. Però també un curs que ens ajudi a seguir construint aquesta escola des de la confiança, des del diàleg serè i respectuós, des d’una autonomia de cada un dels col•lectius que configurem el teixit ric i plural d’una comunitat d’aprenentatge que ha d’aprendre a aprendre, dels errors, de les imperfeccions, de les ensopegades i de les benvingudes crisis de creixement.

Benvinguts i benvingudes a un curs ple d’il•lusió, la dels ulls brillants dels nens i les nenes que tornen contents després d’unes intenses vacances, la dels nous petits que inicien l’escola per primera vegada – alguns vénen d’escola bressol, altres de casa -, també la il•lusió dels pares i les mares que han triat aquesta escola-comunitat, i la dels que tot i no triar-la han començat a descobrir-hi coses bones. I, molt important, la gran il•lusió d’un equip de professionals diversos que creuen en el projecte i – de manera oberta, reflexiva i dialogant – treballen per cohesionar-se i fer-lo créixer amb la cooperació de quanta més gent millor perquè, com diuen a Àfrica, “per fer créixer un infant es necessita tota la tribu”.

El proper 26 de setembre de 2009 de 17.00h a 20.00h us esperem a tots per celebrar la Festa de Benvinguda.

Els horaris i les activitats seran els següents:

Rebuda de 17.00 a 17.15
De 17.15 a 18.15 tallers
De 18.15 a 19.00 pica-pica
I de 19.00 a 20.00 Corobanda!!!

Els voluntaris us podeu inscriure al porxo del pati. Recordeu que aquest any tindrem el got oficial de l’escola!

Us esperem a tots.

Amics i amigues, el bloc de l’escola també se’n va de vacances. Ens continuem llegint tan aviat com comenci el nou curs escolar.

Fins aviat!

Abans de marxar de vacances, hem decidit rescatar unes poques fotografies  del disc dur de l’ordinador i penjarles al bloc. Es tracta de la Festa de l’Aigua que vàrem fer al pati de l’escola i de la darrera sortida a la Font del Ferro.

Les podreu veure en els següents enllaços:

Sortida a la Font del Ferro, aquí.

Festa de l’Aigua, aquí.

I també durant un temps, trobareu un enllaç directe a la barra lateral del bloc.

El cap de setmana de 27 i 28 de juny, un grup de famílies de l’escola vam anar d’acampada a Can Xerrac, molt a prop de Sant Marti de Mata. Tot i que n’hi va haver alguns que, amb excuses més o menys elaborades, vam fer una mica de trampa i vam dormir dins la casa … la majoria van ser prou agosarats per fer front als mosquits i a la fresca de la matinada i dormir al ras (bé, dins les tendes -que també n’hi havia de més i menys elaborades …); i, els més afortunats -que per alguna cosa devien ser els que es van llevar més tard-, van dormir dins la furgoneta.

Va ser un cap de setmana d’allò més complert! Des de picades de vespa a fades i gnoms, va passar una mica de tot … Dissabte a la tarda vam fer una petita excursioneta a Sant Martí de Mata, alguns a peu i d’altres en bicicleta, que ens va obrir la gana per a un bon sopar a la fresca; entre les taules dels uns, les cadires dels altres, l’amanida de pasta, l’arròs, les croquetes, … en un tres i nores vam improvitzar un àpat de “sí senyor”! L’hora de dormir es va fer esperar, perquè els uns tenien feina a buscar cuques de llum, els altres a perseguir éssers fantàstics … I, un cop es va fer silenci, no tothom va poder dormir tant com hagués volgut: als uns els feia mal l’esquena, als altres els van venir ganes de fer pipí. Sigui com sigui, la nit va passar i, a trenc d’alba, el gall (en Punxat) ens va despertar ben puntual! Després d’esmorzar una mica, ens vam arribar fins a la font dels avellaners, on no vam trobar ni aigua ni avellanes, però sí una munió de mosquits que volien fer l’agost a costa nostra!!! De tornada, alguns van recollir els trastos i se’n van tornar cap a casa, i altres ens vam quedar a dinar i a fer petar la xerrada.

Tots, petits i grans, vam gaudir de valent … i, fins i tot als més “urbanites”, els van quedar ganes de repetir! Quan serà la propera vegada???

Per cert: malgrat la cridòria, dissabte a la nit a alguns ens va semblar sentir, entre la bardissa, una pioladissa … Dilluns al matí, un cop la cosa havia retornat a la calma, la Teresina va aparèixer a Can Xerrac amb cinc pollets entre les cames: són els primers pollets nascuts a la casa (a l’era moderna, és clar, que abans fins i tot hi havia hagut vaques!).

L’altre dia em llegia l’últim número de la revista de música Enderrock i vaig topar amb un article que em va fer gràcia. Diu així: “Explica una llegenda urbana que una vegada va naufragar un vaixell i que només es van salvar un tal Carles Carolina i el més petit dels seus fills, encara en edat de lactància. En una illa deserta i sense que el nen acceptés cap aliment, el cos de Carolina va ser capaç de generar la llet que l’infant necessitava”. I us preguntareu perquè una revista de música catalana parla de la història d’un home que treia llet del seus pits.

 Doncs resulta que un dels integrants del grup de música Cabo San Roque, Ramon Garriga, ha iniciat una carrera en solitari com a cantant de rock i s’ha posat el nom artístic de Carles Carolina. Sobre aquesta llegenda urbana, Garriga afegeix: “No sé si el cas és real o una llegenda, però m’he informat i pot passar. És una història de concentració i l’expressió màxima d’un desig. He pres aquest referent per dir que voler és poder”. Aquests últims dies he comentat la història de Carles Carolina amb gent que m’he anat trobant. Alguns m’han dit que ja havien sentit alguna vegada aquesta història. D’altres m’han explicat que hi ha diversos estudis que demostren que alguns homes (no tots) poden arribar a treure llet del seus pits.

Segur que la meva dona agraïria que, a mitja nit, jo em despertés i oferís una de les meves dues tetes peludes a en Martí perquè es tornés a dormir. Per si de cas, no ho provaré, que no fos cas que el nen li agafés gust!!!