En aquest llibre l’escriptora i terapeuta familiar Laura Gutman ens parla de la importància de la nutrició física i emocional de les mares cap als seus fills.
Ens explica que per satisfer les demandes emocionals d’un fill, la dona ha de tenir ressolta la seva pròpia infància i ser conscient de les seves mancances emocionals si no el vol comdemnar al mateix buit emocional que va patir ella en la seva infància.
Respecte a la nutrició física, l’autora fa una clara defensa de la llet materna envers la lactància artificial i critica la manera que tenim en el món occidental d’alimentar a les nostres criatures al donar tanta preponderància als productes làctics i a la carn i proposa un canvi de paradigma en l’alimentació actual: canviar els productes refinats i processats per aliments bìològics i integrals, la llet de vaca per les vegetals i un tomb cap a la nutrició macrobiòtica que busca l’equlibri de l’organisme mitjançant les energies yin i yang.
Respecte a la nutrició emocional, he trobat particularment interessant el capítol que fa referència als trastorns de l’alimentació (bulímia i anorèxia) que vincula a la manca d’amor matern en la infància. Explica el concepte de nutrició tòxica i el que han de fer les mares perque els fills, quan siguin grans, no busquin en el menjar i en les substàncies addictives aquell amor que les mares en la nostra pròpia incapacitat no vàrem saber donar-lis. Respecte del sobrepes que pateixen els nens en l’actual societat de consum el relaciona també amb la solitud i la manca de presència materna a que es veuen exposades les criatures, ja que és fàcil consolar-los amb sucre i greixos quan no podem estar per ells.
Segons l’autora per tant, les mares estem cridades a iniciar un canvi de paradigma, a fer una revolució lenta, domèstica si es vol, però de la que depèn el futur i el benestar de les properes generacions.
Hola Rosa. Molt interessant el llibre i els teus comentaris. Només una pregunta: fa referència en algun moment de la figura del pare?
Hola a tots i totes,
veig que no hi ha cap tipus de resposta cap al Xavi i crec que se li hagués pogut fer algún tipus d’apreciació al seu comentari, no?
Com ja sabeu els que em coneixeu, jo estic molt a favor de la igualtat de gènere, davant de qualsevol dret però, sí que és cert, que tots els extrems són perillosos i, en aquest cas, considero que el fet que la nutrició emocional es mesuri per l’excés o la manca d’amor “matern” en la infància és filar massa prim sense proves fefaents que ho justifiquin. I en podeu estar ben segurs que ho exposo amb coneixement de causa perquè, malauradament, jo dec ser -segons l’autora- una d’aquestes mares incapacitades en l’acció d’estimar als fills, és a dir, que els nutrients que els he pogut aportar hauran estat només tòxics…
D’altra banda, amb nego a pensar que el quasi bé 70% de nens i nenes obesos d’avui dia ho són perquè se senten sols quan “la mare” no hi és. Us heu preguntat què els passa a les criatures quan pateixen carències de “pare”?
Mireu, un dia no fa una història!!! M’agradaria saber sobre quins estudis s’ha basat l’autora per afirmar tals -sento l’expressió- rucades?
Els nens i nenes d’avui dia són més intel·ligents i susceptibles a les situacions que el que ens pensem i no crec que cap d’ells aprovi suplir la figura de la mare, ni la del pare, amb una ingesta de sucres i xuxes, com s’entén en la sinopsi.
Potser cal mirar més enllà que en fer paral·lelismes nutricionals i, molt pitjor, responsabilitzant-ne només les mares…
En primer lloc: gràcies, Rosa Maria, per la sinopsi del llibre …
Xevi: aquest llibre no l’he llegit, però acabo de llegir “La Maternidad”, de la mateixa autora, on dedica un capítol als rols de la parella (pare i mare) … Fa un plantejament que, a mi, en un primer moment, em va sobtar -després d’haver fet tanta bandera de la igualtat entre homes i dones i la corresponsabilitat en la criança dels fills …-, ja que atorga al pare, durant els dos primers anys de l’infant, l’”únic” paper de sostenir emocionalment a la mare i protegir el vincle mare-fill; però mica en mica he anat descobrint alguns aspectes sobre els quals crec que val la pena reflexionar … sempre que estiguem disposats a ampliar la mirada, és clar!
Mercè: com ja he dit abans, jo no he llegit aquest llibre, però conec una mica els plantejaments de l’autora i, malgrat hi ha molts aspectes que no comparteixo, crec que de vegades ens hem d’aturar i intentar mirar les coses des d’una altra òptica … El que ella planteja no és, ni de bon tros, tan simple com la crítica que tu en fas; ella posa molt d’èmfasi en les implicacions que tenen en la nostra vida els aspectes emocionals, i la poca consciència que en tenim, i considero que això no és cap rucada. Crec que, per damunt de tot, cal tenir respecte a les opinions de les altres persones, i més si estan ben argumentades, i extreure’n allò que a tu et pugui ser útil; la resta, no cal carregar-s’ho: simplement, tu no hi estàs d’acord, fet que no ho deslegitimita. També crec que cal ser prudent alhora d’emetre judicis sobre aquelles coses i/o persones que no coneixem.
Si algú vol fullejar “La Maternidad”, jo el tinc a casa …
M’agradaria afegir una cosa al que vaig escriure ahir, que potser ajudarà a entendre el què exposava la Rosa Maria en relació als trastorns alimentaris. Laura Gutman defensa -i en això hi estic totalment d’acord- que, generalment, davant d’un determinat símptoma (malaltia) o conducta, tendim a preocupar-nos per aquest i no per les causes que el provoquen; intentem guarir el símptoma o corregir la conducta sense preguntar-nos el per què està allà, el què ens vol dir. Ella diu que, malgrat ho aconseguim, si no actuem sobre les causes, aquestes causes trobaran una altra manera de manifestar-se. Al llibre de La Maternidad dedica un capítol a les malalties i parla de les possibles causes d’algunes de les malalties més corrents; val a dir que, en molts casos, jo no comparteixo l’anàlisi que ella en fa, però el que sí que crec que és important és que també cal actuar sobre les causes i no únicament sobre els símptomes o les conductes.
Al llibre de La Maternidad també hi ha un capítol força interessant sobre la violència a la que són sotmesos els nens i nenes, sovint sense què ens n’adonem.
Hola Maria,
vist així canvia molt l’aspecte que se li dóna al comentari del llibre. Sento haver semblat massa crítica envers l’èmfasi que s’entreveu amb l’opinió expressada per la Rosa M. però el cas és que, com tu ben dius, hi ha formes i formes i potser ni la meva, ni la de la Rosa M. han estat les més correctes o, si més no, entenedores. Està molt clar que totes les opinions han de ser respectades i és per això que no em va semblar gens adequat que es fessin judicis sobre responsabilitats.
Tens tota la raó del món quan apuntes que de les malaties, i més d’aquest caire que en parlem, no se n’ha de voler veure només la patologia clínica, sinó el fons que les ha provocat. Com també estic d’acord en què si no es treballen aquestes causes resorgiran altres problemes. En el fons, la malaltia només és “la punta de l’iceberg”, tal i com ho exposen els especialistes. Però estaràs d’acord amb mi que les “causes” de fons no provenen només de la manca d’amor per part de la mare. Hi ha d’altres factors tant greus com les possibles mancances femenines.
Potser la meva interpretació ha estat desagradable per a molts i moltes -tal i com ho va ser per a mi la de la Rosa M. Potser pensareu que amb el meu escrit m’estava “posant a la defensiva”. Rés més lluny. Suposo que no cal que us expliqui que he viscut una situació d’aquesta mena i que, en el seu moment, vaig haver de treballar molt tot això que intenteu evitar que passi, aconsellant la millor manera de conviure amb els fills i filles. Sóc de les persones que pensen que el cordó umbilical no es trenca mai i que, educacionalment parlant, les mares tenim una funció molt important envers els nostres fills i filles però, per sort o per desgràcia, no tot acaba aquí i els nostres petits no en ténen prou amb que intentem fer-ho el millor que en sabem, només una de les bandes fraternals…
Gràcies per aconsellar el llibre “La Maternidad”. Intentaré llegir-lo.
Hola gent! Un debat interessant. Respecte el que assenyala la Maria sobre el paper secundari (o de suport a la mare) durant els dos primers anys de vida del nadó, hi estic d’acord. Un explicaré una anècdota: quan en Martí acabava de néixer, no hi havia manera que s’enganxés al pit. Va ser molt dur per l’Elena i per mi, però gràcies al suport d’una de les infermeres del CAP de Camí Ral (la Marta), que ens va dir que no ens rendíssim, la cosa es va arreglar i el nen encara mama com un cabronàs!! Quan vam anar a veure la infermera, jo li vaig preguntar què podia fer per ajudar, i em va contestar: “Tu no facis res. Dóna suport a la teva dona i calla”. I així ho vaig fer.
Hola
Mercè, perdona que no contestés en Xevi pel bloc però és que ja vàrem parlar en persona d’aquest tema. La resposta ja l’ha donat el mateix Xevi i la Maria; el pare està per donar suport a la mare, que ja és molt.
Perdona si t’he pogut ofendre amb els meus comentaris del llibre, res més lluny del que voldria. Però és el que passa amb els llibres d’aquesta autora, que alguna cosa ens remou per dins al llegir-los i ens provoquen una petita revolució en el nostre interior (estiguem o no d’acord amb les seves paraules)!!!!
Bon estiu a tothom!
Hola Rosa, i gràcies pel teu comentari.
Com ja vaig dir a la Maria intentaré llegir textos d’aquesta autora que, com sembla, desperta sentiments siguin del caire que siguin i, això, sempre és bó. Almenys ens farà pensar, n’hi estem a favor o en contra a l’enfocament que li pugui donar en els seus llibres…
Bon estiu.