Són les deu de la nit i en Pau i en Martí ja dormen.
Al menjador de casa s’hi respira calma: l’Elena fa ioga a l’estora mentre jo teclejo a l’ordinador tot escoltant el darrer disc del valencià Feliu Ventura. Només fa dues hores que hem sortit del Coromines de la reunió on ens han explicat com ha anat al curs dels de P-3. I estic content, molt content. Content de veure què ha fet el meu fill els matins i tardes dels últims mesos. Content perquè m’han explicat el per què ha fet el què ha fet. Content de la manera com m’ho han explicat. Content perquè he vist que aquest és el camí. Content perquè cada dia estic més convençut que només experimentant i tocant, els nens es motiven i aprenen. Content per comprovar que, si tractes els petits amb respecte, ells et respecten. I content perquè això em confirma que val la pena lluitar perquè el projecte Coromines tiri endavant, tot i el desgast que suposa per mestres i pares, iaies i nens.
No és fàcil trobar un grup de gent què coincideix amb tu en la manera d’afrontar l’educació dels fills, que et respecta tal com ets i no et jutja perquè si. Pobres i rics, negres i blancs, espanyols i catalans, alts i grassos, grans i petits… tots iguals. Tots els mateixos drets i els mateixos deures. Qui ha volgut col.laborar, endavant. I qui no, no passa res. I a més, estar al Coromines m’ha permès conéixer persones sorprenents: un dissenyador de mobles capaç d’escriure una tesi sobre el cinema de terror italià; un comercial de perfums vestit amb camises de marca i bambes platejades; una tot-terreny disposada a apuntar-se a totes les mogudes amb la criatura penjada a sobre (però sempre amb un somriure a la cara); un exlíder veïnal amb més ganes que mai que tot plegat tiri endavant i predicant amb l’exemple; una mestra que, quan dic el seu nom a casa, al meu fill li brillen els ulls; una correctora de còmics que havia cantat pels hotels de Lloret i que ara sembla que faci atletisme perseguint el seu fill gran amunt i avall; una parella que no para de tenir fills i que encara que en tinguessin dotze més els tractarien amb el mateix respecte i la mateixa calma que ara; un premianenc afincat a Mataró aficionat a la bicicleta de muntanya i sempre disposat a donar guerra on faci falta…
Per a nosaltres (els pares) hagués estat molt més fàcil apostar per una escola més tradicional, on entre els mestres i els quatre membres de l’associació de pares ja ho fan tot, i on només es tracta de portar i anar a buscar el nen cada dia i al juny fer la festa de fi de curs. Però vam optar pel Coromines no per modes ni tendències actuals (com ens acusa molta gent), sinó perquè n’estem convençuts que les coses poden canviar cap a millor si es plantegen més bé des
del principi.
M’he passat els últims nou mesos desmentint que al Coromines els nens es passen el dia jugant al pati, que entren i surten quan volen i cridant com bojos, que els mestres només improvisen, que els nens no estaran preparats quan hagin d’anar a l’institut…Només convido a tots els que opinen que vinguin a l’escola i amb molt de gust els ensenyarem com funciona. Com hem aconseguit aplicar un sistema perquè tots els pares tinguin el dret de dir la seva. Hi ha hagut errors (no tot ni ningú és perfecte), però el balanç és clarament positiu.
Ara només falta pressionar al màxim (això si que ho hem de fer tots) perquè el projecte del nou edifici de l’escola tiri endavant el més aviat possible. La cosa no pinta bé, i per això no podem perdre ni un minut. És molt important disposar dels espais adequats per aplicar la nostra manera d’entendre i aplicar l’educació.
Però ara toca descansar i passar un bon estiu. I n’estic segur que fins d’aquí molts anys no valorarem prou la sort que hem tingut de ser presents al naixement d’una escola com la nostra.
Moltes gràcies a tots i un petó molt fort!
Benvinguts al bloc de l'escola pública Joan Coromines de Mataró. Aquest és un espai de reunió per als membres d'aquesta comunitat d'aprenentatge. Un mitjà més per a comunicar-nos i poder exposar els nostres criteris i impressions sobre l'evolució de l'escola.
Xevi, em sembla que el teu sentiment en sortir de la reunió va ser compartit per molts dels que hi vam assistir.
Llàstima que alguns vam haver de sortir corrent i no vam tenir ocasió de quedar-nos a enraonar una estona.
M’agradaria aprofitar l’oportunitat que tinc ara, per felicitar al grup de mestres que han fent el nostre somni de pares realitat.
Gràcies a tots 5 per la vostra vocació i dedicació, pel temps i amor que dediqueu als nostres fills i filles, per les hores no cobrades, les nits sense dormir, els mals d’estòmac, els virus i tots els neguits que pel projecte d’escola heu hagut de soportar.
Espero que el vostre balanç quan s’acaba el primer curs sigui també el que fa en Xevi i molts altres pares CONTENTS.
Gràcies i molts ànims.
azucena (mare de francesca i chloe)
M’has deixat de “pasta de moniato”, tens una capacitat de mirar al teu voltant i sintetitzar el què passa amb molta gràcia i presició, és nota que ets periodista, mecagun! i ho has deixat!…. si, jo també penso el mateix, no ho podria expressar millor que tu i penso que el tema de l’edifici nou és molt important, m’amoïna pensar que els puguin separar per edads en edificis diferents i tirar enlaire el “nostre” projecte, dic “nostre” per què m’el sento així, perquè m’han fet sentir que l’escola també és una mica meva. Jo vaig sortir de la reunió moooolt contenta, vaig entendre la importància que ténen alguns gestos tan quotidians que ni els veig i aqui l’escola sí que se n’adonen perquè són uns bons professionals, apendre amb respecte partint del propi jo (el nen) i no del que digui un tercer (el mestre) però amb límits i respecte per l’escola.
De part d’una mare que té molts fills….
Esther
Gracias Xavi por expresar tan bien el sentimiento compartido por la mayoría de los padres, (por cierto, tu no eres de ciencias, ¿verdad? felicidades, ojalá supiese escribir así).
Fue impresionante ver como el equipo del Corominas lleva a la práctica tantas teorias escritas sobre el papel sobre el respeto al niño, los limites, la atención a sus necesidades… creo que nuestros hijos son unos privilegiados y apoyados por estos educadores que vuelcan todo su esfuerzo en ellos, podrán conseguir todo lo que se propongan en la vida.
Felices Vacaciones!!
Xevi,
comparteixo les teves paraules, si bé, com diu l’Esther, ningú millor que tu per escriure-les.
No em preocupa gens el que pensin els demés de la nostra Escola o dels nostres fills. Ja se sap que molts cops els que veuen la palla a l’ull de l’altre no veuen la biga que tenen al seu.
Sí que em preocupa que qui ha de vetllar i facilitar que aquesta Escola arribi a bon port (com totes les altres escoles), o sigui, l’Administració, no faci bé els deures. Ja ens hi té, almenys a mi, acostumats.
En fi, felicitar i agraïr la tasca de l’equip del Coro d’un pare que també està CONTENT.
Salut!
Guillem
Hola Xevi!!! en acabar de llegir el teu escrit, m’ha quedat un somriure als llavis i és que has plasmat molt bé com és la “nostra escola”.
Nosaltres vam venir una mica”rebotats” pq no vam ecollir des d’un principi aqueta ecola, de fet al fer la preinscripció no sabien que existís…i al no entrar a les opcions demanades va fer que coneixèssim l’existència del Coromines..i la veritat és que estem molt contents!!!!
A mi personalment aquest any m’ha donat més forces i ganes de treballar plegats per l’any vinent, per mi la paraula que ha definit aquet curs, les festes, ls reunions…és BON TOTLLO!!!!!
El fet de l’edifici és un tema preocupant pel qual hem de lluitar, xò el “feeling” de la nostre escola el fan les persones que hi ha a dins i estic segura que l’equip de mestres i altres professionals del Coromins, buscaran mil i una etratègies per superar les dificultats que suposen no tenir un edifici en condicions.
Bon estiu a tothom!!!
Ah!!! Xevi tot aquest do que tens per escriure no pot quedar només per tu….escriu que ho fas molt bé!
Bon estiu a tots
Quan vaig saber que la meva filla tenia que a anar a l’escola Coromines no vaig estar d’acord ja que em venia lluny de casa, però ara al curs s’ha acabat i estic contenta de que ella formi part d’aquesta.
Estic orgullosa del que ha fet durant tot al curs, sempre quan arriba a casa m’explica tot el que han fet amb una cara d’il•lusió inexplicable. Canta i balla amb la seva germana les cançons que els hi ha ensenyat la mestre.
Estic contenta de que creixé en aquest ambient, on tots s’estimen i es respecten.
Agreixo a las mestres i el director per fer que el nostre somni sigui realitat; crec que tots els pares i mares voldrien que els seus fills vagin a una escola com aquesta on tots i cada un són valorats.
Felicito en Xevi que escriu molt bé!
I bon estiu a tothom!!