UN DIA A L’ESPAI DE L’AIGUA

Avui trio aquest espai i espero impacient de posar-me les botes d’aigua i l’impermeable. AI! Que em costa això de cordar-me els botons! Demano ajuda a la meva amiga perquè em doni un cop de mà i entre les dues és més fàcil; per fi ho hem aconseguit i ja estic preparada.

L’aigua està a punt: ni molt calenta ni molt freda. Obro els calaixos i miro què hi ha: xeringues, tubs, coladors, provetes, pots, contenidors, taps de suro, un molinet d’aigua, animals marins, vaixells… Trec el que vull per provar què passa quan poso una pilota dins d’una ampolla i l’omplo d’aigua. Sorpresa: surt la pilota sola. És màgia!

He trobat una xeringa, d’aquelles que fan servir els metges. Intento omplir-la d’aigua i, quan ho he aconseguit, XUFF! He disparat un raig potent i he tocat el vaixell pirata. Quasi l’enfonso!

Agafo una cullera i omplo un tub transparent per veure què passa. M’he cansat, és tan llarg que no aconsegueixo acabar-lo d’omplir.

Ara enfonso un tap de suro fins a baix de tot i… el deixo anar. Puja cap amunt molt ràpid, vull enfonsar-lo i no puc, què passa? No es queda mai al fons, sempre sura.

M’he cansat, em trec les botes i l’impermeable i vaig a fer construccions. Avui agafaré els tubs de cartró i li preguntaré a la meva amiga si vol ajudar-me a fer una torre. Diu que sí, doncs vinga, totes dues comencem a fer-la. UI! Per més que ho intentem sempre cau. Com ho podem fer perquè no caigui? Ah, i si posem aquestes fustes a sota? Anem a provar! Doncs sí, ho hem aconseguit!

Ara, fa tant de goig que ens entren moltes ganes de derruir-la. Una, dues i tres. PUMMM!

Tornem a fer-la. A veure si la fem més alta… Ui, la Núria diu que només queden cinc minuts per recollir. Donem-nos pressa. Bravo, ho hem aconseguit! La tornem a derruir? Com m’agrada tirar per terra les construccions!

Ara em toca recollir, m’animo cantant la cançó. A vegades em costa però sé que ho he de fer, perquè si no endrecem després no trobem res.

La Núria està recollint l’aigua del terra i de les taules. Li demano la baieta i l’ajudo a eixugar. - QUE EM DEIXES LA FREGONA?

Em rento les mans, m’assec a la rotllana i entre tots i totes expliquem el que més ens ha agradat.

UFF, QUINA GANA! Per fi anem tots a esmorzar. Ja esta tot preparat i ara cantarem el NYAM, NYAM.

DIBUIXOS DE LES TÓRTORES

Els nens de l’espai dels personatges –P4- s’han posat mans a l’obra i ens han demostrat les seves qualitats artístiques, fent dibuixos de les tórtores que durant aquests dies conviuen amb nosaltres.

Algunes tórtores tenen les potes grans, altres petites, algunes aixequen el vol i d’altres fins i tot ja coven els ous de les seves cries. I si us he de dir la veritat, mai unes tórtores han estat tan maques com aquestes.

 

 

 

 

ENTREVISTA A MARIANNE FRANKE A “LA VANGUARDIA”

Diego ens ha enviat l’entrevista a Marianne Franke que fa pocs dies va aparèixer a “La Contra” de La Vanguardia. Val la pena llegir-la.

Al buscar inspiración para hablar de la importancia de permitir a un niño que aprenda correctamente a vivir en el mundo, lo primero que me ha venido a la mente es un corto y sencillo poema japonés que pese a ello entraña mucho significado. Por eso, tan sólo lo reproduciré y dejaré que disfrutéis sin más de otra magnífica entrevista de “La Contra”. Esta vez entrevistan a Marianne Franke.

¿Me preguntáis cuál es la suprema felicidad aquí abajo? Escuchar la canción de una niña que se aleja después de haberos preguntado el camino. (Antiguo poema japonés)

SIN QUEJARSE

Marianne es una profesora que no se queja. Y eso es noticia. Ni se queja del sueldo, ni se queja de los niños, ni de los padres, ni del sistema educativo, ni de las vacaciones, ni siquiera se queja del Gobierno. Marianne agradece. Y agradece de verdad - sus ojos no mienten- la oportunidad de aprender con sus niños. Habla de los chavales y de sus padres, porque para ella es imposible separarlos, con un profundo respeto y una enorme ternura, y se apasiona contándome las pequeñas historias de cada día en su escuela, un colegio público al que ha dedicado 25 años. Explica su experiencia y sus estudios de constelaciones familiares con Hellinger, y habla de otras terapias que ha puesto en práctica en sí misma y con otros docentes en ´Uno de nosotros´ (Alma Lepik Ed.).

ENTREVISTA DE LLUÍS AMIGUET A MARIANNE FRANKE (PEDAGOGA SISTÉMICA)

- En mi colegio, en el estado de Baviera, la ley nos obliga a rezar cada día antes de clase.
- ¿Y le parece bien?
- Yo cumplo las leyes, pero tengo una docena de religiones en el aula…
- Aquí también nos pasa.
-… No es posible rezar algo para todos.
- ¿Cómo lo soluciona?
- Cada mañana me inclino solemne y profundamente ante los alumnos con las manos juntas y les digo: “Os respeto profundamente a vosotros y a vuestros padres”.
- Espero que los niños no se le rían.
- Lo entienden en seguida. Y les pedí a los niños que hicieran la inclinación en sus casas para evitar cualquier tipo de malentendido.
- ¿Y…?
- Me vino un niño un día: “Profe, lo hice. Papá veía el fútbol y me incliné ante él”.
- Papá debió de quedarse a cuadros.
- El niño me contó que su padre lo apartó de la pantalla de la tele con el pie.
- Un padre estresado, mucho trabajo…
- El niño insistió al día siguiente y - esta vez me lo contó temblando por dentro- papá se levantó del sofá y lo abrazó.
- Bien hecho.
- Aquel padre vino luego a una reunión y me dijo: “En siete años, jamás había venido a una reunión de padres, pero quería conocer a la de los saluditos”. Hablamos un buen rato y al final me confesó: “Mire, la verdad es que las cosas no me han ido muy bien y a veces se me ha ido la mano con el chaval…
-…
-… Y le he pegado tanto, que ya creía que yo no tenía derecho a abrazarlo”.
- Su colegio debe de ser difícil.
- Veinte etnias. Tenemos hijos de alcohólicos, de prostitutas, pero también niños de familias de clase media muy estables.
- ¿Les da trato diferente?
- La familia es el sistema vivo, primigenio, natural, al que todos pertenecemos. Por eso al llegar al cole, su primer sistema artificial, el niño echa de menos esa seguridad familiar y para recuperarla trata de imponer allí las reglas de su familia: “Pues mi mamá dice…”.
- ¿Quién no lo ha dicho alguna vez?
- El sistema natural de la familia se enfrenta al social de la escuela. Y se huele el miedo en el aula. Yo cuando veo a un niño en clase, también veo a su madre y su padre detrás: el niño trata sobre todo de proteger los secretos de su familia. Todos lo hacemos.
- ¿Quién no tiene una familia algo freaky?
- En mi cole hay padres maltratadores, y los niños sufren por si lo descubrimos. Hay profesores que intentan salvar a esos niños de sus padres…
- A veces no hay otro remedio.
- Es un error. Hay que rechazar esa mala conducta, pero no a los padres, porque si los rechazas, el niño se siente amenazado y cree que lo quieres separar de su familia.
- ¿Y usted qué les dice?
- Que todas las personas no somos siempre buenas y que aunque rechacemos sus malos actos y el daño que nos hacen, debemos respetarlos como personas.
-…
- ¿Sabe? Un maestro necesita estar reconciliado con su propia familia para poder aceptar también las de los niños. Teníamos una niña de Kosovo: había perdido a sus padres.
- Necesitaría cariño.
- Y su maestra, mi compañera, era incapaz de dárselo. La niña la quería abrazar y la profesora se sentía incapaz de corresponderle.
- ¿Por qué?
- No lo supimos hasta que hizo terapia y descubrimos que ella de niña también había perdido a su padre en un accidente de coche.
- ¿Y la indisciplina en el cole?
- Es un síntoma. Algo ha cambiado en las mentes de los niños: hoy son incapaces de aguantar una clase concentrados en el profe.
- ¿Por qué?
- Podría decirle que tienen la atención hiperestimulada por mil medios: la tele desde la cuna, discos, música, movimiento. El profesor lo tiene muy difícil para competir…
- Y el profesor de antes tenía una vara.
-… Y la sociedad autoritaria simplemente ya no existe: ya no es posible que una persona adulta sea suficiente para focalizar la atención del niño porque manda más que él…
- ¿Qué ha sucedido?
- Los niños exigen ser protagonistas de la enseñanza y no receptores pasivos. Ya no toleran que se les imponga un concepto del mundo, sino que quieren descubrirlo.
- ¿Y usted cómo los aguanta?
- Se aguantan ellos solos. Nosotros les dejamos el material pedagógico y ellos mismos se enseñan a leer…
- Parece difícil de creer.
- Son increíbles si creemos en ellos. Les damos cajas de letras, palabras, pizarras… Y les decimos: “Buscad amigos y aprended a leer”.
- Ése es el sueño del maestro.
- Se cumple: cuando sus padres les preguntan si se portaron bien en el cole, los niños contestan que estaban demasiado ocupados para portarse mal. Estaban aprendiendo.
- ¿Son tan maduros?
- Si les dejamos, sí. Lo que sucede es que no nos fiamos de los niños porque es más gratificante pensar que sin nosotros, sin el gran maestro, no son capaces de nada.
- Si a ustedes les funciona…
- No sólo es eso. Las implicaciones políticas son grandes: hoy los niños ya no siguen el paradigma autoritario. Si les dejamos aprender y autoorganizarse, serán menos dóciles: serán ciudadanos independientes.
- Pues mejor.
- No crea que eso le gusta a todo el mundo. Muchos sienten nostalgia de cuando los niños simplemente obedecían y punto.

Web de Marianne Franke. En alemany

UN DIA A L’ESPAI CASOLÀ

M’agrada triar aquest espai perquè s’hi fan coses de grans.

És un espai que està bastant demanat i no hi podem anar gaire nens i nenes. Ens diuen que, si fóssim molts allà, ens atabalaríem per fer la feina.

Els que hem aconseguit anar-hi portem la fruita dins un cistell que déu n’hi do com pesa! M’agrada arribar a l’espai amb el cistell i dir BON DIA als familiars que ja estan pelant fruita. Llavors, estic content de veure com ens ajuden a aquesta escola!

Cada dia comptem quants nens i nenes han vingut a l’escola i així sabem quants plats hem de posar a l’hora de parar les taules.

Així que començo rentar-me les mans i, vinga, a posar les estovalles. Jo tibo per aquí, l’altre cap allà i ja està!

Després poso un plat al davant de cada cadira i després una forquilla al costat de cada plat.

Ara ve la part més difícil: hem de posar 4 pots de fruits secs a cada taula. Aquí em costa coordinar-me amb els companys i sovint ens passa que anem tots a posar-los a la mateixa taula. Finalment, amb paciència, vaig contant: 1, 2, 3, 4 i aquella taula ja està ben parada.

De vegades em descompto i en falten o en sobren. Llavors, torno a comptar i normalment ho soluciono.

La part més divertida arriba en el moment que hem de pelar la fruita i tallar-la. Jo i els altres nens i nenes fem les mandarines i els plàtans perquè són més fàcils. Els grans fan la resta. Mira que deu ser complicat pelar una poma o un mango!

M’agrada decorar els plats! Faig corones amb els grills de mandarina i pastissos amb les rodanxes de plàtan. Em queden uns mosaics d’allò més divertits.

Quan hem acabat, arriba l’hora del conte. M’assec en una estora i m’espero callat i molt intrigat. De què anirà avui? D’aventures? De desgràcies i alegries? I llavors comparteixo amb els altres companys la història que ens explica la Mont.

LLIBRES PER EDUCAR

En la darrera comissió pedagògica vàrem parlar d’una sèrie de llibres vinculats al món de l’educació. Tots ells poden resultar interessants, tant a pares com a mestres, de manera que si encara no heu escollit un llibre per regalar el dia de Sant Jordi, o senzillament voleu gaudir i aprendre d’unes bones lectures, aquestes poden ser unes bones opcions. De totes maneres, aquests llibres estaran en dipòsit a la mateixa escola.

Malaguzzi i l’educació infantil a Reggio Emilia, Loris Malaguzzi

 Com escoltar els infants?, David Altimir Sans

Referents per a un món sense referents, Philippe Meireieu

RESSENYA DEL LLIBRE “APRENDER A VIVIR CON NIÑOS, SER PARA EDUCAR” DE REBECA WILD (Per Pep Sivilla)

Davant la complexitat dels problemes que afecten el món, cada vegada som més les persones i els col•lectius que ens aventurem a construir unes noves relacions humanes no caracteritzades per estructures de dominació i uns entorns comunitaris que afavoreixin i facilitin portar a la pràctica aquest ideal.

La darrera obra dels Wild és un testimoni de les infinites preguntes que ens vénen al cap quan, en l’educació dels infants, som capaços de prendre un camí diferent del tradicional i la nostra perspectiva d’adults es capgira. – Escoltem els infants i parem prou atenció en com són realment? O bé preferim conduir-los d’acord amb les nostres necessitats, la nostra manera de gestionar el temps, el nostre ritme de vida, els nostres valors i les nostres frustracions?

Entre els dos extrems - aspirar a resoldre els adults tots els problemes de l’infant o deixar-lo sol sense referents ni pautes - hi ha el territori on es produeixen els autèntics processos de desenvolupament. Aquest llibre és, precisament, una invitació a les famílies, als educadors i educadores, als estudiants de magisteri… per tal que ocupem aquest territori o espai intermedi; una invitació a fer-ho tot revisant les nostres pràctiques i actituds quotidianes i, a partir de la reflexió sobre l’acció, descobrir que infants i adults podem créixer junts i que nosaltres també podem aprendre d’ells si ens hi acostem – des del respecte - amb una actitud d’escolta molt atenta. I treure el màxim profit del creixement personal que això suposa si, a més, sabem escoltar-nos de manera recíproca els adults que hem compartit l’experiència de capgirar el punt de mira tradicional.

“Aprender a vivir con niños, ser para educar” està editat per Editorial Herder.

LES TÓRTORES JA TENEN POLLETS! (Per Pep Sivilla)

El dissabte dia 12 d’abril era el 18è dia d’incubació del primer dels 2 ous.
La Mont havia consultat una pàgina web el dia abans (per cert, ens en podria donar l’adreça) i parlava que les tórtores tarden entre 16 i 18 dies en néixer.
Així que, encuriosit com estava i aprofitant que havia de descarregar uns bidons de sabó per al rentavaixelles, vaig anar al “Coro” després d’anar al mercat. De seguida vaig notar que sota la tórtora adulta hi havia quelcom diferent. Amb tacte vaig convidar-la a fer una voladeta per veure-ho millor i, àpali, ja tenim la tórtora passejant i jo veient unes potetes que penjaven per entre el reixat de l’escultura i les branquetes del senzill niu. Era un pollet de tórtora, amb el bec i la cara negrosa i un xic de res de plomes curtes i groguetes que gairebé el deixaven nu. Vaig assegurar-me que el pollet estava viu tocant-li una pota i ell va reaccionar movent-se amb mandra! Llavors vaig pensar que ja havia molestat prou i me’n vaig anar.

L’endemà a la tarda, però, hi havia de tornar per fer-li un petit reportatge fotogràfic. Volia que els nens i les nenes, i les mestres i les famílies poguessin veure’l sense molestar-lo. Vaig imaginar-me que el pollet estaria més presentable que el dia abans, perquè el borrissol ja li hauria crescut una mica. Aquesta vegada hi havia l’altre membre de la parella rondant per allà i com que vaig picar una mica de mans van volar tots dos. I llavors, la Coral i jo - amb 2 càmeres - vam fer unes 10 fotografies. Però que quedessin ben enquadrades, enfocades i sense cap obstacle de la farcida escultura tapant… un parell i prou. Aquí les teniu!

I ara a esperar 3 o 4 dies per veure si neix el germanet.

Ah! Els nens i les nenes del Grup dels Grans van fer dibuixos de la tórtora grossa incubant. A veure qui s’anima a dibuixar el petitó!

HA ARRIBAT UNA TÓRTORA AL MÒBIL DEL PORXO

Una tórtora ens ha sorprès posant ous al mòbil del porxo, creieu que naixeran els pollets?

 

 

 

EXCURSIÓ AL CORREDOR

 

El dia 12 de març, varem anar d’excursió al Corredor. Vam baixar per un camí estret amb arrels que feien graons on ens podiem agafar.

Al final d’aquest corriol vam trobar una cruïlla de camins i vam jugar una estoneta amb pals petits.

Alguns vam fer pipi o caca al bosc i va ser molt divertit. 

L’ARQUITECTURA AL SERVEI DE L’ESCOLA DEL SEGLE XXI (Per Pep Mendiola)

La primera imatge d’aquest article no correspon a un OVNI abandonat pels seus pilots extraterrestres en el jardí d’alguna casa, es tracta d’una escola dissenyada per l’equip d’arquitectes de Future Systems. La segona, correspon a l’interior d’una altra de les escoles dissenyades per aquest innovador equip d’arquitectes. Mentre que la tercera, pertany a una llar d’infants, al Japó.  No estic parlant d’una arquitectura futurista, sinó de la creació d’espais per a l’educació dels nostres fills en el present, atenent a les necessitats que comporta i (crec) necessita, almenys des d’un nivell arquitectònic, l’escola del segle XXI.  

Totes aquestes imatges han caigut a les meves mans gràcies al suplement del diumenge del diari El País on, sota el títol “Un mundo a su medida”, es repassen les últimes tendències arquitectòniques per a escoles, biblioteques i espais dedicats al creixement personal i intel·lectual dels infants.  D’entre els noms que apareixen en el citat article, em sembla d’allò més interessant esmentar a Prakash Fair, un arquitecte d’origen indi considerat com una autoritat en el disseny d’escoles. D’ell, he decidit extreure un parell de cites que crec hauríem de tenir molt en compte:  

-“Ens hem pres tan de debò el tema de la seguretat, que avui hi ha massa col·legis dissenyats com magatzems. Això fa que als nens se’ls tracti com mercaderia.”  

-“La mercaderia es protegeix perquè no es trenqui. Però no s’alimenta perquè tingui veu pròpia.” 

 A continuació, us deixo amb alguns enllaços, per si us ha estat d’interès el tema de la creació d’espais en el món de l’educació: 

- Web de Future Systems, empresa encarregada de la creació d’alguns dels espais anteriorment citats. Aquí 

- Web oficial de Fielding Fair, consultora de centres educatius, creada per Prakash Nair. Aquí 

 -“The Language of School Design: Design Patterns for 21st Century Schools”, llibre escrit per Prakash Nair, sobre el disseny arquitectònic d’escoles per al segle XXI. Aquí

XERRADA DEL PROFESSOR DE PEDAGOGIA PACO IMBERNON (Per Xevi Galceran)

 

Els nens necessiten més models que no pas crítics. Aquesta va ser una de les conclusions que va deixar anar Paco Imbernon, professor de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, en la xerrada que va donar fa uns dies a l’escola.Imbernon és mestre i, com a bon mestre, sap que és molt important donar missatges clars i entenedors. I així ho va fer a la conferencia, escoltada per una vintena de persones, entre pares i mestres. I jo vull seguir el seu exemple i resumir-vos la xerrada d’Imbernon amb unes quantes frases i consells per saber educar que jo vaig trobar claus: “El negoci més important de les nostres vides és l’educació dels fills”“L’obediència per collons no funciona”

“El NO que es diu al nen és innegociable. És millor ja no tirar enrere”

“Cal demostrar la màxima coherència a la parella, tot i que sigui molt difícil”

“Cal valorar els intents i esforços del nen per millorar. És molt important que se senti valorat”

“S’ha de fugir dels discursos, no funcionen, el nen no se’ls escolta”

“S’ha de saber reconèixer els errors propis davant del fill. No passa res reconèixer que t’has equivocat”

“S’han de donar al nen unes pautes perquè diferenciïn el bé i el mal”

Tot això i moltes coses més ho va dir Imbernon amb un to amb i amb tocs d’humor que van provocar més d’una rialla. I per acabar va voler deixar molt clar que és MOLT NORMAL cometre errors i posar-se nerviós de vegades davant dels fills. Amb aixň tothom va estar-hi d’acord.

M’agradaria que altres pares i mares que van ser presents a la conferčncia diguessin la seva i
aportessin coses que jo no vaig saber veure. El bloc és una eina participativa i perfecte per crear debat, i el del Coromines n’ha de ser un bon exemple.

  

ENS VEIEM AL PARC?

Hola a tothom!

El dimarts 18 hem quedat la que aquí escriu (mare d´en Max), la Pili (mare d´en Xavi) i la Sílvia (mare de l´Èlia) al Parc Central per passar una estona amb els nens. Ens trobarem al voltant de les 11 del matí als gronxadors del Parc Central antic. Què us sembla? Us apunteu?

SORTIDA DIJOUS LLARDER (Per Pep Mendiola)

Al Coro, ens agrada sortir al carrer. El Dijous Llarder, vam baixar caminant fins a la platja per a menjar truita i botifarra. Vam veure uns grafitis molt xulos, vam jugar amb la sorra i vam deixar perdre la mirada davant la immensitat del mar.

Quan vam arribar a casa, estàvem esgotats, però ens ho vàrem passar molt bé.

METÀFORA DE L’AUTORITAT DEL PA DE PESSIC

“L’autoritat que ofega el desenvolupament personal és tan perjudicial com l’absència absoluta d’autoritat. Avui dia no es parla d’autoritat, ni s’aconsella, però en canvi es parla de la funció de contenció. Els pares i els educadors hem de ser contenidors, hem de saber contenir els impulsos fora mida dels petits, hem de marcar els límits de la seva llibertat i aguantar-los. Canvien les paraules, però els fets són els mateixos.Els pares i els educadors som el continent, l’infant el contingut. Permeteu-me explicar metafòricament la relació educació-autoritat com la relació que hi ha entre el motlle i el pa de pessic.Per fer un pa de pessic necessitem una pasta que caldrà coure en un motlle. La pasta és com l’educand a qui caldrà donar forma i consistència. El motlle és l’educador, o els educadors, que som els continents, la cassola que conté l’educand, que el bressola i li dona forma. El foc del forn és l’afecte i l’acceptació, l’escalfor que cou la pasta i la porta al seu punt final d’obra d’art. Però cal posar atenció al fet que el motlle, en la seva funció de contenció, no fa pressió sobre la pasta, és la pasta la que fa pressió contra el motlle. L’educador aguanta, i deixa que l’educand s’hi acosti i prengui la forma que després s’endurà quan arribi el moment de separació. L’infant ha de sortir de l’escola emportant-se el mestre al cor. El resultat de l’educació és allò que l’infant s’emporta quan se’n va. L’autoritat no és un bastó que pega. L’autoritat és el punt de referència, el model. L’autoritat és la força que posa límits i els aguanta.

L’autoritat, o la funció de contenció, és la feina més pesada de l’educació. No és el sacrifici d’un dia, és el sacrifici de cada moment de cada dia, fins que el pa de pessic ha pres la forma i el traiem del motlle. L’autoritat és la funció educativa més pesada; però és la més eficaç.”

(p. 69, Educar els fills, cada dia és més difícil. JORDI FOLCH I SOLE.- Vic, 2002 )

UNA ESCOLA DIFERENT

Una escola diferent…

• On els nens i les nenes es senten respectats, acompanyats i poden desenvolupar totes les seves potencialitats. On les emocions i l’afecte fonamenten i garanteixen un munt de descobertes i d’aprenentatges.

• On els educadors i les educadores es plantegen molts perquès i posen en primer pla els interessos i les motivacions dels infants.

• On les famílies participen activament i decideixen.

• On tots i totes formem una comunitat, per aprendre i créixer plegats en simbiosi amb l’entorn.

Mira’m als ulls quan em parlis
Mira de posar-te
a l’alçada dels meus ulls.
A vegades em fa mal el coll
de tant mirar enlaire.

El silenci m’aclapara.
Deixa’m parlar; jo sé parlar.
Deixa’m riure; jo sé riure.
Deixa’m plorar; jo sé plorar.