Feeds:
Entrades
Comentaris

P1090413

El cap de setmana de 27 i 28 de juny, un grup de famílies de l’escola vam anar d’acampada a Can Xerrac, molt a prop de Sant Marti de Mata. Tot i que n’hi va haver alguns que, amb excuses més o menys elaborades, vam fer una mica de trampa i vam dormir dins la casa … la majoria van ser prou agosarats per fer front als mosquits i a la fresca de la matinada i dormir al ras (bé, dins les tendes -que també n’hi havia de més i menys elaborades …); i, els més afortunats -que per alguna cosa devien ser els que es van llevar més tard-, van dormir dins la furgoneta.

Va ser un cap de setmana d’allò més complert! Des de picades de vespa a fades i gnoms, va passar una mica de tot … Dissabte a la tarda vam fer una petita excursioneta a Sant Martí de Mata, alguns a peu i d’altres en bicicleta, que ens va obrir la gana per a un bon sopar a la fresca; entre les taules dels uns, les cadires dels altres, l’amanida de pasta, l’arròs, les croquetes, … en un tres i nores vam improvitzar un àpat de “sí senyor”! L’hora de dormir es va fer esperar, perquè els uns tenien feina a buscar cuques de llum, els altres a perseguir éssers fantàstics … I, un cop es va fer silenci, no tothom va poder dormir tant com hagués volgut: als uns els feia mal l’esquena, als altres els van venir ganes de fer pipí. Sigui com sigui, la nit va passar i, a trenc d’alba, el gall (en Punxat) ens va despertar ben puntual! Després d’esmorzar una mica, ens vam arribar fins a la font dels avellaners, on no vam trobar ni aigua ni avellanes, però sí una munió de mosquits que volien fer l’agost a costa nostra!!! De tornada, alguns van recollir els trastos i se’n van tornar cap a casa, i altres ens vam quedar a dinar i a fer petar la xerrada.

Tots, petits i grans, vam gaudir de valent … i, fins i tot als més “urbanites”, els van quedar ganes de repetir! Quan serà la propera vegada???

Per cert: malgrat la cridòria, dissabte a la nit a alguns ens va semblar sentir, entre la bardissa, una pioladissa … Dilluns al matí, un cop la cosa havia retornat a la calma, la Teresina va aparèixer a Can Xerrac amb cinc pollets entre les cames: són els primers pollets nascuts a la casa (a l’era moderna, és clar, que abans fins i tot hi havia hagut vaques!).

Continua llegint »

212185

L’altre dia em llegia l’últim número de la revista de música Enderrock i vaig topar amb un article que em va fer gràcia. Diu així: “Explica una llegenda urbana que una vegada va naufragar un vaixell i que només es van salvar un tal Carles Carolina i el més petit dels seus fills, encara en edat de lactància. En una illa deserta i sense que el nen acceptés cap aliment, el cos de Carolina va ser capaç de generar la llet que l’infant necessitava”. I us preguntareu perquè una revista de música catalana parla de la història d’un home que treia llet del seus pits.

 Doncs resulta que un dels integrants del grup de música Cabo San Roque, Ramon Garriga, ha iniciat una carrera en solitari com a cantant de rock i s’ha posat el nom artístic de Carles Carolina. Sobre aquesta llegenda urbana, Garriga afegeix: “No sé si el cas és real o una llegenda, però m’he informat i pot passar. És una història de concentració i l’expressió màxima d’un desig. He pres aquest referent per dir que voler és poder”. Aquests últims dies he comentat la història de Carles Carolina amb gent que m’he anat trobant. Alguns m’han dit que ja havien sentit alguna vegada aquesta història. D’altres m’han explicat que hi ha diversos estudis que demostren que alguns homes (no tots) poden arribar a treure llet del seus pits.

Segur que la meva dona agraïria que, a mitja nit, jo em despertés i oferís una de les meves dues tetes peludes a en Martí perquè es tornés a dormir. Per si de cas, no ho provaré, que no fos cas que el nen li agafés gust!!!

Aviat arribarà la fi del curs escolar i encara ens sap greu no haver dedicat més temps a parlar d’en Xesco Boix des d’aquest bloc. El record del 25è aniversari de la seva mort ha donat per promoure activitats i apropar el seu cançoner als nens.

Per tal de continuar recordant-lo, aquesta setmana, pengem un vídeo que resumeix algunes de les seves actuacions.

bajopresion1

M’agrada llegir sobre educació, sobre pedagogia, sobre nens, sobre mestres… Per això em vaig comprar “Bajo presión”, de Carl Honoré, editat per RBA. D’aquest periodista escocès de 41 anys que parla perfectament (i sorprenentment) l’espanyol ja m’havia llegit el seu primer llibre, “Elogio a la lentitud”, tot una declaració d’intencions per agafar-se la vida amb més calma que he intentat seguir, algunes vegades amb més èxit que d’altres.
“Bajo presión” m’ha agradat. Critica la mania de molts pares de voler hipermotivar els fills. M’explico: el nen que xuta bé la pilota, ja ens pensem que és el nou Messi; el que fa quatre gargots amb gràcia en un paper en blanc, ja és el nou Barceló; el que toca la bateria amb més ritme del normal, que és el nou Charlie Watts; per això els apuntem a futbol, a dibuix i a música, els omplim d’extraescolars, els deixem esgotats i… deixen de ser nens. Honoré aconsella que cada cosa al seu moment, que no tinguem pressa, que els nens són nens i volen jugar: volen xutar la pilota a la plaça Fiveller deu minuts, volen fer un dibuix de tant en tant al costat nostre, volen tocar el tambor amb els gegants… Prou de voler que amb un any camini cinc quilòmetres, que amb dos anys canti l’himne del Barça, que amb tres anys se sàpiga les taules de multiplicar… Prou de Baby Einsteins, carai!!! (tot això últim ho dic jo, no l’Honoré)
 
“Bajo presión” critica la mania de controlar-ho tot (absolutament tot) dels nostres fills. Hem passat d’enviar-los de colònies i no saber res d’ells durant dues setmanes, a obligar als monitors ens informin sobre els nostres fills mitjançant pàgines webs permanentment connectades amb el campament. La sobreprotecció, vaja. I aquí ve una de les gràcies del llibre: obrir com a tema de debat la frontera que hi ha entre protegir o deixar fer massa als fills. És una qüestió complicada. Volem que els fills s’ho passin sempre bé, que no s’avorreixin, que no plorin, que no caiguin i es facin mal, que no rebin bronques de ningú… Els volem fer la vida tan feliç, ens desfem tant per ells, que tenim el perill de malcriar-los.
 
El llibre obre moltes portes a l’esperança: explica aquesta corrent mundial de canviar l’educació en les escoles i donar més marge a la creativitat, al joc i al descans. Posa l’exemple de Reggio Emilia i la seva pedra filosofal: els adults hem d’intervenir el menys possible perquè els nens puguin construir els seus propis coneixements i relacions. Per escriure “Bajo presión”, Honoré va visitar Reggio i detalla les activitats dels espais.
 
“Bajo presión” obre un altre debat interessant: els nens i les noves tecnologies. I aquí també m’agrada l’enfocament que hi dóna: no és dràsticament contrari a les noves tecnologies. És més, creu que si s’en fa un bon ús, els nens les poden disfrutar. Hi estic d’acord. Molts pares tendeixen a criminalitzar que els seus fills mirin la televisió o juguin a l’ordinador. I Honoré destaca que, si no se n’abusa, pot ser una bona distracció. Ara bé, posa sobre la taula una qüestió que també trobo molt interessant: els jocs dels nens. Dóna l’exemple de la marca Lego, explicant que originariament els Lego eren unes peces de diverses formes en què el nen feia i desfeia, transformava i formava al seu gust, fent servir la imaginació. Ara, i cada cop més, la marca Lego (i moltes d’altres) ja marquen l’objectiu del nen: convertir aquell grapat de peces en un avió, que surt dibuixat a la coberta de la caixa. Ja hi som, ja tallem la iniciativa del nen!!
 
Bé, no us explico res més. “Bajo presión” també treballa temes com la disciplina, el consumisme, l’oci, els deures… Moltes qüestions sobre la taula, molt interessants, i molt ben treballats per part del periodista. Només un però: a vegades posa uns exemples una mica increïbles, per fer-ho més espectacular. “Bajo presión” no deixa de ser un best-seller. Sobre educació, però un best-seller. Per acabar, tres cites que surten al llibre i que em va cridar l’atenció:
“L’educació és el que queda quan s’ha oblidat tot el que s’ha après a l’escola”
“M’agraden els professors que et fan emportar a casa alguna cosa per pensar a més dels deures”
“Qui es mori amb més joguines, guanya”

revoluciondelasmadres

En aquest llibre l’escriptora i terapeuta familiar Laura Gutman ens parla de la importància de la nutrició física i emocional de les mares cap als seus fills.

Ens explica que per satisfer les demandes emocionals d’un fill, la dona ha de tenir ressolta la seva pròpia infància i ser conscient de les seves mancances emocionals si no el vol comdemnar al mateix buit emocional que va patir ella en la seva infància.

Respecte a la nutrició física, l’autora fa una clara defensa de la llet materna envers la lactància artificial i critica la manera que tenim en el món occidental d’alimentar a les nostres criatures al donar tanta preponderància als productes làctics i a la carn i proposa un canvi de paradigma en l’alimentació actual: canviar els productes refinats i processats per aliments bìològics i integrals, la llet de vaca per les vegetals i un tomb cap a la nutrició macrobiòtica que busca l’equlibri de l’organisme mitjançant les energies yin i yang.

Respecte a la nutrició emocional, he trobat particularment interessant el capítol que fa referència als trastorns de l’alimentació (bulímia i anorèxia) que vincula a la manca d’amor matern en la infància. Explica el concepte de nutrició tòxica i el que han de fer les mares perque els fills, quan siguin grans, no busquin en el menjar i en les substàncies addictives aquell amor que les mares en la nostra pròpia incapacitat no vàrem saber donar-lis. Respecte del sobrepes que pateixen els nens en l’actual societat de consum el relaciona també amb la solitud i la manca de presència materna a que es veuen exposades les criatures, ja que és fàcil consolar-los amb sucre i greixos quan no podem estar per ells.

Segons l’autora per tant, les mares estem cridades a iniciar un canvi de paradigma, a fer una revolució lenta, domèstica si es vol, però de la que depèn el futur i el benestar de les properes generacions.

redes

El passat diumenge dia 17, La 2 de TVE va emetre dins del programa Redes, un reportatge titulat  ”Aprendiendo a ser padres”, on es parla des d’un punt de vista científic de les relacions entre pares i fills i de la importància de l’educació durant les primeres etapes de la vida de l’ésser humà.

Pels que no el vau veure en el seu moment, el podeu recuperar aquí.

I si voleu saber més, també podeu visitar el bloc d’Eduard Punset.

BLOC_COROMINES_FESTETA

Hem fet una petita tria fotogràfica de la Festeta Oberta del mes d’abril. Per poder veure les fotos podeu accedir a l’àlbum des d’aquí, o mitjançant l’enllaç que apareix al lateral dret del bloc.

sertener

 

 

El proper dimecres 13 de maig, a les 19:00, projectarem la pel·lícula Ser y tener a la sala d’actes (menjador de l’escola), i a les 20:45 farem un col·loqui. Us hi esperem a tots.

“Ser y tener”

Francia: año 2002

Dirección: Nicolas Philibert

Fotografía: Katell Djian y Laurent Didier

Música: Philippe Hersant

Montaje: Nicolas Philibert

Protagonistas: Georges Lopez, Jessie, Jonathan, Guillaume, Laura, Axel, Létitia, Johann, Olivier, Jojo, Alizé, Julien, Nathalie, Marie

 

 

La idea de rodar la película se le ocurrió al director mientras investigaba el mundo rural para realizar un documental.

Está rodada en la pequeña localidad francesa de Saint-Etienne sur Usson (Puy-de-Dôme).

Fue un gran éxito en Francia que supuso un revulsivo para las estructuras educativas del país.

Consiguió el César al mejor montaje, realizado por el propio director, Nicolas Philibert.

Se presentó en la sección oficial del Festival de Cine de Cannes 2002 y fue premiada en el Festival de Cine de Valladolid 2002 donde formó parte de la sección Tiempo de Historia.

Consiguió el Premio del Cine Europeo 2003 al mejor documental.

 

 Microcrítica:

 La limpia mirada de los niños que intervienen en este documental es equivalente a la que ofrece su director, Nicolas Philibert, respecto a las escuelas rurales. Sin efectismos, la película se adentra en los pormenores del sistema educativo francés, y por extensión, de muchos países europeos, comprimiendo todo un curso escolar en poco más de hora y media. Su soporte son los tres elementos que confluyen en la educación infantil: padres, alumnos y maestros. A partir de ahí, se delega en el espectador su valoración respecto al papel que deben desempeñar las administraciones públicas en el entramado educativo, la cual, obviamente, queda en entredicho. El maestro, comprometido con sus alumnos, los educa y los conoce, y esta labor se complementa con la de los padres, quienes, a pesar de sus limitaciones, conmueven con su implicación en el proceso. Ambos ofrecen una lección magistral a la anquilosada e impersonal política educativa apoltronada en numerosos, y hasta a veces selectos, centros escolares de entornos urbanos. Ser y tener es un documental estimulante, de esos que no dejan indiferentes y que provocan la reflexión, a la vez que permiten reconocer el infravalorado pero determinante trabajo desarrollado por muchos maestros (aunque, para una gran mayoría, ese reconocimiento tan sólo se limite al tiempo que dura la proyección).

 

Podeu trobar l’entrada original d’aquesta crítica aquí

 

boix

En Xesco Boix va ser un dels pioners de l’animació infantil als anys 70 i va desenvolupar una tasca molt important pel què fa a la recuperació del folklore i de la normalització lingüística, recollint cançons, contes i rondalles que encara subsistien a les zones rurals de Catalunya i donant-les a conèixer a petits i grans. Enguany  fa 25 anys que va morir i des de l’escola volem recordar-lo.

Per saber mes, podeu descarregar aquest document

I també escoltar algunes de les seves cançons:

El ciclista

Cric Catacrec

La xocolata

FESTETA OBERTA

EL PROPER DIVENDRES 24 D’ABRIL,
A PARTIR DE LES 5 DE LA TARDA S’OBRIRÀ EL PATI DE SORRA.

17:15 S’EXPLICARÀ UN CONTE D’EN XESCO BOIX, A CÀRREC DE LA MARIA TORNER.

17:45 JOCS POPULARS REPARTITS PEL PATI, ON HI HAURÀ RESPONSABLES EN CADA UN D’ELLS: GOMES, BITLLES, SALTAR A CORDA, EL PALET, ENDRAPABOLES, SACS PER SALTAR.

19:00 ACTUACIÓ DE LA “COROBANDA”.

HI HAURÀ EQUIP DE SO I SERVEI DE BAR

Escoles d'altres mons - Kim Manresa
Djene (Mali) - ® Kim Manresa

A partir del proper 17 d’abril, a les 20:00 h., l’Ajuntament de Cabrera de Mar inaugurarà l’exposició “Escoles d’altres mons”. Un treball de 50 fotografies en blanc i negre que retraten la realitat de l’educació en més de 30 països del món, per part del fotoperiodista Kim Manresa.

 

 L’exposició tindrà lloc a  Can Bartomeu, al Camí de Can Segarra, nº 40, (part nord del municipi) i romandrà oberta fins el dia 21 de maig.


Us proposem mirar aquest vídeo, on Ken Robinson , expert en desenvolupament de la creativitat, fa una interessant i alhora divertida conferència sobre com l’educació que s’imparteix a les escoles tradicionals pot arribar a matar la creativitat.

Atents a les històries de Gillian Lynne, coreògrafa del musical Cats, o la de la nena que dibuixava a Déu. Fan pensar, oi?

Pàgina oficial de Ken Robinson, aquí

eps_1696

Il-lustració de Sonia Pulido

Al suplement del diumenge (EPS) del diari El País, apareix un interessant reportatge de Borja Vilaseca, que sota el nom de “¿Educación o condicionamiento?” dóna pistes de com aconseguir que els nostres fills creixin amb llibertat i independència.

A continuació, podeu llegir l’article des del nostre bloc o anar directament a l’entrada original.

 Ningún otro acontecimiento supone un punto de inflexión tan radical en nuestra experiencia como seres humanos que empezar a ejercer de padres. Durante muchos años deberemos responsabilizarnos del cuidado, la protección y la educación de un bebé, la criatura más frágil e inocente que habita en este mundo. Es como una semilla que requiere de un jardinero competente, atento y, sobre todo, amoroso. No hay mejor abono que el cariño.

Como en cualquier otra profesión, el verdadero éxito suele conseguirse cuando los padres vivimos y disfrutamos de nuestra nueva función con vocación de servicio. Y ésta puede cultivarse cuando nuestro hijo es fruto de una decisión libre y consciente, movida por el profundo anhelo de aprender a amar incondicionalmente. Si somos merecedores de recibir el regalo de la paternidad, es necesario que nos preguntemos por qué y para qué queremos dar este importante paso.

¿PARA QUÉ SE TIENEN HIJOS?

“Para liderar a tus hijos, primero has de aprender a liderarte a ti mismo” (Kenneth Blanchard)Para desenmascarar la verdadera motivación que nos mueve a desear un hijo, algunos psicólogos proponen que nos hagamos cuatro preguntas: 1. ¿Para cumplir con lo que la familia y la sociedad espera de nosotros? 2. ¿Para crear un vínculo emocional con nuestra pareja, de la que nos sentimos distanciados? 3. ¿Para tener un juguete con el que entretenernos y escapar de la monotonía? Y 4. ¿Para llenar el vacío de una vida sin sentido? Son preguntas muy serias que requieren respuestas maduras y reflexivas.

 

Nuestros deseos egoístas no son justificación suficiente para concebir un hijo. En el caso de llegar el momento oportuno, nuestro corazón siente una aspiración mucho más trascendente y altruista: contribuir con nuestro granito de arena en la evolución consciente de la humanidad. Y para lograrlo, primero hemos de echarnos un vistazo a nosotros mismos.

Para poder ser un buen padre se debe contar con la comprensión suficiente para disfrutar de una vida equilibrada y plena. Antes de dedicarnos a atender emocionalmente a nuestros hijos, primero hemos de haberlo hecho con nosotros mismos. Sólo así asumiremos nuestro nuevo rol de forma madura y responsable. Ése es precisamente uno de los objetivos del autoconocimiento y el desarrollo personal. No hemos de olvidar que ser padre es un milagro biológico; es el don más preciado de nuestra existencia, y requiere cierto esfuerzo por nuestra parte ser dignos de disfrutarlo.

CUESTIÓN DE COMPROMISO

Tener hijos no le convierte a uno en padre, del mismo modo que tener un piano no le vuelve pianista” (Michael Levine)Los padres comprometidos comienzan a serlo antes del embarazo, aunque nunca es tarde para asumir esta responsabilidad. Son conscientes de la importancia de cuidar su salud, con lo que echan mano de su fuerza de voluntad para eliminar hábitos como el alcohol, el tabaco y la negatividad. Y esto se acentúa aún más en el caso de las mujeres, que durante nueves meses nutren a su futuro hijo a través de su cuerpo (cobijo, calor y alimento) y su mente (pensamientos, emociones, sentimientos).

 

Cuando nacen, los niños son como una hoja en blanco: limpios, puros y sin limitaciones ni prejuicios. Al ver el mundo por primera vez, se asombran por todo lo que sucede. Ése es el tesoro de la inocencia. Tan sólo hay que ver la cara que ponemos los adultos cuando miramos cómo juega un niño. Solemos sonreír, disipando la nube gris que normalmente distorsiona nuestra manera de ver y de interpretar la realidad.

Y es justamente ese asombro el que echamos de menos. Los niños nos recuerdan nuestra capacidad de ser felices en cualquier momento. Nos enseñan que el secreto se encuentra en nuestra actitud, que escogemos en cada instante. Nuestro proceso de crecimiento, cambio y evolución pasa por aprender a mirar y aceptar la realidad tal como es, maravillándonos conscientemente de todo lo que nos ofrece, recuperando así el contacto con el niño que fuimos.

POR EL BIEN DE LOS HIJOS

El crimen más grande en contra de la humanidad es contaminar la mente de un niño inocente con falsas creencias que limiten y obstaculicen su propio descubrimiento de la vida” (Osho)Existen dos formas diferentes de vivir la paternidad. Los hay que la ejercen consciente y amorosamente, y quienes la ejecutan mecánicamente. Los primeros han tomado conciencia de que sus hijos vienen a través de ellos, pero no les pertenecen. Saben que algún día comenzarán a vivir su propia vida e intentan apoyarlos durante su proceso de crecimiento. De ahí que su estilo de vida les permita conciliar, haciendo lo posible para dedicar a sus hijos tiempo de calidad.

 

Los padres inconscientes creen erróneamente que sus hijos son una más de sus posesiones, y los tratan como una prolongación de sus egos. En vez de darles lo que verdaderamente necesitan (cariño, atención, aceptación, libertad y amor), les ponen todo tipo de límites, inculcándoles creencias, normas y valores que definan quiénes han de ser y cómo deben vivir. No están interesados en que crezcan y se desarrollen siguiendo su propio camino, sino en que se conviertan en los adultos que han decidido que tienen que ser.

Así, los padres inconscientes hacen con sus hijos exactamente lo que les hicieron a ellos cuando eran niños: inculcar los patrones automáticos de pensamiento y conducta con los que fueron programados, frenando así la evolución natural de la nueva generación. En el caso de que estos padres sean infelices, obstaculizarán la búsqueda y la conquista de la felicidad de sus hijos. De ahí que se diga que las buenas intenciones son peligrosas en manos de gente inconsciente.

LAS FASES DE LA PERSONALIDAD

Es un milagro que la curiosidad sobreviva a la educación reglada”Expertos en el campo de la psicología de la personalidad afirman que la creación de nuestra identidad atraviesa tres fases. La primera se produce hasta los 12 años, periodo en el que nos creemos indiscriminadamente todo lo que nos dicen, pues no tenemos ninguna referencia con qué compararla. La segunda fase transcurre durante la pubertad, una vez ya se ha conformado nuestro sistema de creencias. Al empezar a funcionar siguiendo la programación introducida en nuestra mente, nos sentimos profundamente inseguros y confundidos, lo que ocasiona la crisis de la adolescencia.

(Albert Einstein)

 

La tercera fase suele comenzar a los 18 años. Una vez revisadas nuestras creencias, podemos decidir voluntariamente qué nos gusta, qué nos sirve o qué nos conviene mantener de nuestra forma de ser, insertando nueva información y desechando la vieja. Es entonces cuando adquiere una enorme importancia confirmar la veracidad o falsedad de los dogmas que nos han sido impuestos. Detrás de cualquier malestar siempre se esconde una falsa creencia.

En la medida en que pensamos y funcionamos a partir de nuestro sistema de creencias, el condicionamiento inculcado se va consolidando en nuestra mente, formando así nuestra personalidad. Al repetirnos determinados mensajes e ideas escuchados en nuestra infancia sobre lo que hemos de ser, hacer y tener para ser aceptados como individuos normales por nuestra sociedad, finalmente terminamos convirtiéndonos en eso que creemos ser.

BUSCAR LA VERDAD

“No puedo enseñaros nada, solamente puedo ayudaros a buscar el conocimiento dentro de vosotros mismos, lo cual es mucho mejor que traspasaros mi poca sabiduría” (Sócrates)Mientras el condicionamiento nos esclaviza, la auténtica educación tiene como finalidad liberarnos. Etimológicamente, uno de los significados de la palabra latina educare es “conducir de la oscuridad a la luz”, es decir, “extraer algo que está en nuestro interior, desarrollando así nuestro potencial humano”. Así, nuestra función como padres no consiste en proyectar nuestra manera de ver el mundo sobre nuestros hijos, sino en ayudarles para que ellos mismos descubran su propia forma de mirarlo, comprenderlo y disfrutarlo.

 

¿Qué sentido tiene que nuestros hijos deban estudiar Derecho o Económicas si lo que les gusta es el arte y los proyectos sociales? ¿Que deban trabajar 11 horas al día en una profesión que odian para ganar mucho dinero? ¿Que deban jugar con soldaditos si prefieren las muñecas? ¿Que deban convertirse en cristianos, judíos, musulmanes o budistas si no lo han escogido voluntariamente? ¿Que deban seguir los dictados de la mayoría cuando anhelan descubrir su propio camino en la vida?

No es fácil ser padre. Pero tampoco lo es ser hijo de alguien que no se preocupa realmente por el desarrollo de tu bienestar. El condicionamiento provoca que siendo niños nos desconectemos y olvidemos de nuestra naturaleza más esencial: la alegría y vitalidad con la que nacimos. Al convertirnos en adultos, nuestra verdadera identidad queda sepultada por una máscara construida con creencias, normas y valores de segunda mano. De nosotros depende ser capaces de mirarnos al espejo y ver que es necesario cambiar.

p3220022

p3220017

p3220020

L’home del temps ens va fer patir. Anunciava núvols i plujes. Per sort es va equivocar i el sol ens va acompanyar durant tota la diada, i les families vàrem poder descubrir els originals jocs que es distribuien per l’esplanada del Parc Central. Ens ho vàrem passar d’allò més bé ballant amb els gegants, prenent xocolata desfeta, plantant maduixeres i comprovant l’esforç de tota la comunitat educativa en una jornada d’èxit, diversió i conscienciació pel medi ambient.

diada_ense1

Aquest diumenge dia 22 de març tenim tots una cita a partir de les 11 del matí al Nou Parc Central per celebrar la 10ª Diada de l’Ensenyament Públic. Hi haurà gegants, exposicions de les escoles públiques que hi han participat (com ara la nostra), xocolatada, jocs d’orientació, tabalada… no hi podem faltar!!

També podeu descarregar el manifest que es llegirà durant la diada.

Entrades anteriors »